dilluns, 24 de desembre de 2012

ASSAIG SOBRE CICLISME CLÀSSIC

.
RECULL DE PENSAMENTS I VALORACIONS SOBRE EL D'ON VENIM I CAP ON ANEM

.
o dit d'altra manera: COM COLLONS PODIEM ANAR PEL MÓN AMB AQUESTS FERRAGOTS?

Arran de la frikada de reflotar una bici del 1984 i pretendre fer ciclisme amb ella (veure tota la sèrie d'entrades rollo retro d'aquest blog) se'm va passar pel cap de fer alguna que altra sortida diguem-ne normal amb ella. Això vol dir fer una Volta a Gallifa, anar a esmorzar a Sant Llorenç Savall o atrevir-me a fer una Volta estenalles. Tot per agafar consciència, per veure si la bici funciona i no es desmanega, o per entrenar estil i cop de pedal si el que volia fer era, per exemple, una Eroica amb garanties de supervivència.

Res més lluny de la realitat actual, quan et poses a pedalar amb un ferro te'n dons compte d'on venim i a on anem, i que si es fan bicis de carboni és per alguna cosa. Aquesta entrada va d'això.

Tot i que sempre hi haurà qui dirà que les bicis d'abans duraven per sempre... però la frase és una altra: "com collons sobreviviem a 150km d'excursió de diumenge matí amb aquelles bicis?

Amb motiu d'una setmana de vacances (cosa que escasseja, ja te digo!) vaig voler comparar sortides llargues amb bici actual i amb bici clàssica, i em vaig reservar el divendres per a pretendre fer una Volta Estenalles (100km, 1 port llarg, 1500m desnivell) a veure què.

VOLTA ESTENALLES COLNAGO
Aquest recorregut es pot fer perfectament a 28 de mitja amb una bicicleta actual i un estat de forma de 8 sobre 10, fet a principi d'agost de 2012, amb la Colnago, no vaig aconseguir més que 25 de mitja i patir com un condenat a unes estenalles que feia anys que no se'm feien tan llargues.

Vagi per endavant que si no és una trobada purament clàssica, a la colnago li trec els pedals de clip i li poso uns look automàtics, i l'equipament que faig servir és modern, o sigui, roba moderna, casc modern i demés facilitats actuals, com el garmin o el powergel. La bici clàssica no s'ha de patir, s'ha de notar.

RODANT AMB UNA BICI DE FERRO
Tot va lent, bueno, un cop llençada la bici corre que se les pela, però s'ha de frenar, oju!

Parlem de cuadre i estructura. D'acer i totalment recte, amb forquilla metàlica, cada vibració es nota al 100%, a mans o cul

Parlem d'ergonomia. En seients no compararem, un Rolls o un Concor éren bons llocs per posar el cul, però mans i peus pateixen de valent. Manetes de frè petites, amb poca protecció de goma, unes mans grans ràpidament toquen metall. A part la orientació, més cap avall que les actuals, et fa corvar l'esquena al posar-te dret, i ballar molt més del compte a sobre dels pedals. Sumat al desarrollo més llarg obtens que a les pujades el teu còs puja i baixa segons el ritme de pedalada, donant l'aspecte d'un elefant moribund.

Als peus, sabatilles relativament dures, soles relativament dures, calapeus amb corretja, tot repercuteix en un sobrecansament del peu, a una o altra banda sempre hi ha algo que acaba fent mal.

Parlem de desarrollos. 6 o 7 pinyons dónen per més aviat poquet, menys tenint en compte que per ser acadèmics hem de posar plat petit de 42, 52 al gran és suficient, i menys encara tenint en compte que als 80 el pinyó més gran solia ser de 22 dents, amb alguna excepció amb els famosos 14-24, relació "de muntanya". Amb una pedalada avances molt, sigui quina sigui la combinació, però la cama triga tant a girar que tens temps de notar el treball de cada part de la musculatura. L'accció de pedalar es coinverteix en un empènyer constant, més tenint en compte que amb calapeus no pots pedalar rodó, o sigui, tot és a cop de ronyó i a pistó. La fatiga muscular arriba abans, i se suma al mal de mans, peus i cul.

Parlem de maniobres de canvi. Amb les manetes al cuadre i sense indexar, cada maniobra de canvi és resultat d'una elecció prèvia, amb el lògic risc d'errar tant en el pinyó triat com en l'engranatge. Mentre canvies vas perdent la trista inèrcia que has acumulat, t'has d'obrir de cames, has de mirar enrera per si has encertat, i si no ho has fet toca improvisar. Ah!, ni parlar-ne de baixar pinyó a mitja curva, amb lo poc que s'agafen les cobertes i la sensació de sortir per la tangent quan gires o tombes la bici poques ganes li queden a un de fer floritures.

Parlem de frenar. Nano, això no frena! les manetes, que ja hem dit que éren petitones, van molt tensades i els ponts de frèn no ajuden gaire. Poca potència de frenada i la manete molt dura fa que et pensis que estàs frenant molt quan en realitat la bici no s'atura. Les pastilles grinyolen fàcilment i si està moll et penses que t'estampes. Una meravella tu!

O sigui, que entre trobar el pinyó, engranar-lo correctament, dur el calapeu ben posat, pedalar dret o assegut, empenyent de l'esquena, sense saber on fotre les mans, amb pneumàtics que s'agafen poquet i una forquilla i cuadre que vibren, i una bici que ni té reprís, ni frena, ser ciclista es converteix en un ofici, s'ha d'aprendre tot de nou i s'ha de memoritzar, interioritzar i encertar tots i cada un dels moviments i maniobres.

En definitiva, pensem en d'on venim i a on ens han posat la tecnologia i materials actuals, perquè si ens considerem bons ciclistes (amb el material d'avui en dia) hauriem de pensar què recoi éren aquells homes de fa 30 anys, possiblement el nostre tiet, el nostre veí, o un client del nostre pare, que vèiem sortir de casa amb la seva Olmo, Corbetta o Massi i tornar a casa 6 hores i 150 km després, un diumenge qualsevol.

Valorem lo fàcil que és tot, avui per avui.

6 comentaris:

Amancio Cordero Masdéu ha dit...

gran miquel gran!! el garmin hi queda de luxe:)
jo tinc una anquetil vella a casa de fa, crec aproximadement de 1986-1987,l´altra dia la mirava i no se com feia sortides amb aquell ferro de pes i no se com frenava, amb 14-15 anys que tenia,ara fa un parell d anys que he tornat a tocar la bici,una abraçada.

Miquel Gubianas ha dit...

jejej, el garmin és per provocar als puristes!
no sabem el tresor que tenim amb les bicis actuals, els canvis electrònics, el compact, els 11 pinyons o les sabatilles de carboni!

a la Eroica portava 90km i ja no podia més, em vaig replantejar tot el meu currículum i fites esportives, la puta colnago em va posar a puesto!

CICLISMO NINJA II ha dit...

La diferencia es q antes salir en máquina era un ejercicio de fuerza total y se veían pocos ciclistas ancianos circular y los q salían habían sido auténticas máquinas en su tiempo, ahora vemos a mas gente salir en bici, mayor o no, o dicho de otro modo, con un nivel de forma no tan notable la gente, yo el priemero, nos atrevemos a salir porq es más cómodo todo. Eso es lo q hemos ganado pero la sensación de bajar un puerto con un buen acero es indescritible...
La cuestión con una bici clásica creo, sería elegir bien la distancia y el recorrido, acortarlo sin duda o hacer cosas mas llanas. Para mí lo peor q llevo son los pies, el gran avance, ya lo dijo el Celestino Prieto en aquella salida contigo, dijo: el avance sobresaliente sin dudad han sido los pedales automáticos. Gran estudio, lo comprato en mi blog si me das permiso. UN ABRAZO!!!

ininbita ha dit...

M'ha agradat molt el post malgrat que envies al xatarrero el tipus de bicicleta que m'agrada més.

Efectivament és el tipus de bicicleta perfecte per entrenar i posar-se fort: el dia de competició agafes la de carboni i polvoritzes les pròpies marques! ;-)

En defensa de les velles bicis també afegeixo que la posta a punt i ajustament d'aquestes màquines és molt important, n'hi han que van com una seda i frenen de veritat, i n'hi ha que llueixen els adhesius més cotitzats però "no tiren" ni frenen per manca de manteniment/ajustament/posta a punt.

Però segur que les actuals bicicletes han millorat en tots els aspectes, per molts inclús en estètica.

La pregunta és: repetiràs? jajaja.
Salut!

Unknown ha dit...

Ja sabem que el ciclisme amb aquelles bicis era una altra cosa i que avui dia s'ha popularitzat bastant més gracies a les innovacions que fan bicis cada cop més lleugeres i còmodes. De totes maneres. T'animaries a participar a una "Eroica" vallesana?
Salutacions.

Miquel Gubianas ha dit...

certament la pregunta definitiva és: "com collons sobrevivien a una sortida dominical de 150km??"

ininbita! he posat el teu blog a la llista dels imprescindibles de la columna esquerra del culitoweb! no envio la bicicleta antiga al xatarrero, tan sols remarco les genialitats d'unes i altres, òbviament "ser ciclista" és quelcom que hauria de ser un ofici, i amb 11 pinyons i Di2 electrònic, i rodes que tallen el vent, i cuadres de 800 grams, poc queda per practicar un ofici, simplement s'ha de conduïr! és el preu de la modernitat.

la resposta és: repetiré, clar que sí!

Hola Jordi! parlant d'oficis aquí hi ha un mecànic ciclista! una eroica vallesana, triats els camins de sauló, fent una mena de volta a Gallifa retocada pel Fai, tornant per Gallecs... ja es podria fer ja, no seria mala idea!

salut i pedals!