THE ROMPECHULOS

algú mai s'ha preguntat què és fer un "rompechulos"?

Coses que passen quan vas de guaperes per la vida (modelito de la foto), un diumenge d'agost qualsevol.
Surts a fer la volteta, Bigues-Fai-Gallifa, a les 9.30, no fotem de llevar-nos d'hora!

Un pèl tocat per la doble sessió de dissabte, volta estenalles pel matí i toma de contacte amb el cross per la tarda, passo per Bigues i trobo una colla de 6 que pugen cap a st Feliu de Codines, lògicament un s'envalentona i a mig port, tot pujant a 25 per hora, ja no me'n queda cap. fins aquí tot correcte però passat . Sant Miquel del Fai (patró dels anarquistes (1)) a mig gas amb una mica de pèrdua de fuelle, i deixar-me caura cap a Codines de nou, per emprendre l'atac a Gallifa i tornar a casa per Sant Llorenç Savall.

Però diumenge és dia de caceres, i surten els llops a veure a quin incaut troben per arrissar-lo (més o menys el que he fet jo a Bigues, però amb mala bava).

Total que just sortint de Sant Feliu se m'enganxa a roda un elementu de cuidadu, sense ni tan sols saludar ni dir res (ni esbufegar, tot sigui dit), i jo que penso que em durarà dues curves. foto maneta i pujant com a 23 o 24 per hora veig que el paio aguanta. Una mica més de maneta i la seva roda tocant a la meva, tant que fins i tot la veig quan miro de reüll al abaixar el cap.

arriba el plà i foto el plat, i venga rosca, i l'animaló ben calladet, sense esbufegar ni tan sols, a 10cm de la meva roda. ni hola, ni adonde vas, ni un trist relleu... i el vent de cara per més inri.

calculo la ruta, no vull esperar al coll de gallifa per arrencar-lo però veig que serà difícil, que el llop m'ha triat a mí per esgrimir les seves dots de gran rodador tras-moto (calla, que potser és mut). Passem Gallifa a tota vela i just abans de la curva de la font, a on començaria el port, recordo que hi ha dos esglaons curtets. Arriba el primer i li cardo una seca de cuidado, el paio aguanta, a les dues curves el segon, si aquí no l'arrenco quedaré com un imbècil, per tant el cop de ronyó és important...
... miro de reüll i s'ha quedat! s'ha quedat! salvat!!! ara si em pilla me'l treballaré toooota la pujada, el meu terreny, amb el plat si cal... però llavors s'obre el cel, se'm posa de costat i parla:

"ey que tal, estás de vacaciones?" així parlant castellà com a poc a poc, per a que se l'entengui... és evident que es pensa que sóc guiri (tot i el meu depauperat estat mental ho pillo a la primera)...

i li he dit (amb aquell accent com viladrauenc que a vegades em surt):
va pariiir! no pas! jo sóc de sabadell!

i contesta: ay perdona, pensava que eras italiano... s'ha sentit un "xaaaaffff" important de pota sencera a la galleda... i continua... yo hoy voy de globero (com volent dir que anava a mig gas)
(vés a saber que haurà pensat: mira, un guiri que me voy a cepillar en un plis... o potser m'ha confós per un corredor i volia acompanyar-me).

que ara que hi penso li podria haver dit vàries coses:
ma io non capisco io sono in barcellona per le vacanze
o bé: que et pensaves que a on t'he fotut les seques un estranger s'ho coneix?
o bé: jo sóc globero normalment, però avui em tocaven sèries (aquesta és veritat, no?)

... i de sobte, acompanyat d'un silenci sepulcral, el noi (que anava de globero, tot sigui dit) ha fet una sensacional despenjada (segurament mescla de la falta d'alè i la matxacada moral) i m'ha deixat pujar Gallifa (per fí) al meu ritme.

això és fer un "rompechulos", i lo demés són tonteries. medalla pel capitán barbacoa.

lògicament, amb el modelito en qüestió (vegeu afoto) pot ser lògic que en confonguin, per això li hem hagut de deixar clar.

resultat: no me siento las pierrrrnassssss


(1) es diu que els anarquistes, ateus i altre tipus de bestiar per l'estil, que durant allò que en dèien revolució (o sigui el 36) cremaven esglésies amb el capellà i tot, en arribar a sant miquel del FAI, que llavors estaria perdut per la muntanya, van aturar-se, torxa en mà, i el que portava la veu cantant digué: no! aquest no el cremem pas, que és el nostre Sant Patró.

SUMMER COURSE 2010

.

RECUPERANT VELLS CONTACTES

(SPECIAL GUEST STARS: "ARTURO" RUS, JAVI LINDEZ, MIKI, "TINKER" PAGÈS)

Doncs que resulta que a l'estiu ningú treballa, i entre aturats, mitges jornades, vacances, treballa torns i comercials que visiten clients a hores convingudes, l'Hector Rus va muntar una trobada de velles glòries sabadellenques per fer una pujadeta a Sant Llorenç Savall, amb parada per cocacola, i clareta de tornada a la plaça de l'Àngel.

17.30h al Caliope i la re-trobada és espectacular. Algú amb 10 kilos de més, algú amb les potes per depilar, algú amb la bici ultim model (temporada 2001), algú amb unes grenyes que el tinker juarez... tots 5 carretera de Matadepera amunt, amb el bon humor de tornar a cabalgar de nou. Back on the Saddle again!

Evidentment al Dalmau hi ha hostilitats, i en Rus, que és un burrot, exprimeix el seu potencial pujant a tot drap. divertidíssims piques, alguna emboscada de'n Lindez (que com a bon mosso ens espera amagat darrera d'unes branques)... i alguna promesa i voluntat de seguir sortint en bici.

A la tornada ens trobem amb qui va endur-se en Seriola per davant, resulta que havia estat (i és) ciclista, jo no ho sabia.

I al final els supervivents fent petar la xerrada (i de passada fent volar coloms i alguna iniciativa empresarial) al centre de Sabadell, en una terrasseta, que és com acaben aquestes excursions veraniegues.

el dopping que exhibeix sense pudor en Pau "Tinker" Pagès, pulmonada a prova de bombes!

CARRILET D'OLOT DE OTRA TACADA

(CO-STARRING: SERGI VILA)

Igual que al 2008 se'm va acudir de passar un autèntic dia d'estiu amb tots els ets i uts (calor, sol, cansament, kilòmetres, vent de cara...) fent el carrilet d'Olot, una ruta plana i senzilleta molt famosa per anar a rodar un rato amb amics, socis i patitzants, 100km amb punt de sortida Sant Feliu de Guíxols, a fer d'anada i tornada el mateix dia (per tant 200), amb la bici de cross, dinant a Olot, com no podia ser d'altra manera.

Així doncs que amb en Sergi "Genus" Vila, amb qui havíem desistit de cascar-nos una Pedals-De-Foc pirata, non-stop, amb les bicis de cross igualment (estem tronats però ja passem dels 30 i tenim seny), vem pensar que una opció paralela era rebentar-nos les natges a base del sauló planer i ben tirat del chemin de fer que porta a Olot.

7 del matí a La Garriga a recollir en Sergi, 8 tocades a Sant Feliu, 8:30 emprenem la marxa, amb alegria i trobant-nos molta gent en la primera part del recorregut, vent de cul, fent via cap a Girona.

Arribat Girona comencen les complicacions, el carrilet està marcat amb els collons i sense voler anem a parar a la Devesa, on per art de màgia apareixen de nou les marques. Cap a Bescanó cap problema però allà ens trobem que fan obres i tenim la via tallada, i mil esses, anades i tornades, i senyals provisionals que desapareixen de cop. Ens perdem de nou com unes 3 o 4 vegades i com que se'ns omplen els collons decidim arribar a Anglès, i més endavant fins a La Cellera, per la carretera asfaltada.

Que ara que ho penso, publicitar un Carrilet així tot bonic i turístic perquè la gent hi vagi amb la dona i els nens, tot passejant, i fotre'ls perdre de mala manera, té la seva cosa, oi?

Total que a l'altura de La cellera la cosa agafa forma de nou i tornem a la via verda original. Font picant, Planes d'Hostoles, Sant feliu de Pallerols (en castellà San Felix de Pajeruelos) i venga cap al Coll de'n Bas, baixar cap a Olot per les Preses i aparèixer en 5 hores, 22 de mitja, al Passeig, asseguts en una pizzeria on ens miren amb cara extranya i no saben què dir-nos per a que les bicis no facin nosa (collonades).

Dinem de conya, ens puja la clara al cap, i amb el pap plè i païnt a marxes forçades ens en tornem per on havíem vingut, tot fent el Taliban, 3 de la tarda i un bat de sol que ni te cuento. Pujada al Col de'n Bas a bon ritme, i baixada de nou cap a Anglès rodant bastant ràpid, tot i que el cansament i el seient fan el seu efecte. El pas per Girona, tot venint d'un llarg tròs de carretera per Bescanó i Salt, es fa tranquilet, i la sortida per Quart cap a Cassà i Llagostera es fa dure pel vent de cara.

4 hores de baixada, que resulta que és més plà que altra cosa, i arribada a Sant Feliu de Guíxols amb la satisfacció del deber cumplido i ganes d'agafar una dutxa.

A La Garriga ens esperava un bon sopar i una agradable estona, els talibans també tenim el nostre cor!

Trophée de l'Oisans 2010. 10 anys que ho volia fer.

.

DIA ZERO 0 EL VIATGE D'ANADA

D'hora pel matí em passen a buscar el Jordi Rubio i en Josep Enric per casa, ells pugen de Reus, i tot animats carretara i manta fins a Bourg d'Oisans, al peu i al centre de tot el que serà el nostre món durant una setmana, un somni de vacances que feia 10 anys, des de la meva primera i èpica Marmotte, que volia fer.

Arribem directes a Vaujany, a la vall del costat de l'Alpe d'Huez, una mica més tronada encara que igualment preparada per la vida alpina moderna.

El poble de Vaujany és bonic, sol, posat en replans guanyats a la muntanya i sense massa casetes noves, encara que molt ben abillat i incorporat a la muntanya. Enganya, ja que un centre comercial de botiguetes i tres remontadors, amén d'unes escales mecàniques que porten amunt i avall del poble, modernitzen una part de muntanya que amagada de la part d'Huez és sens dubte molt més autèntica i rústica.

De dia algun turista, algun ciclista, paletes treballant a 3 o 4 cases i una mica de vida a bars i botigues, canten les merles i els gaigs, igual que al vell Montseny. De nit el silenci més absolut, trencat per la remor d'una inmensa cascada que es despenja a la muntanya de davant durant uns 500 metres de caiguda lliure, i que no para. Tot passejant pel poble, abans de dormir, em creuo amb una guineu a mig poble. Fuig però em dona temps a adonar-me que és més alta i llarga que les catalanes, voltava tan tranquila pel carrer.

A partir de dijous molta gent, es nota la Marmotte i això s'omple de cotxes i gent, lògicament espanyols també, i ho notem pel tò de veu i per un detall del tot lògic: cotxes aparcats al lloc de minusvàlid, als guals, als llocs défense d'entrer... nosaltres ja estavem adaptats al clima, encara que ara ens sentim una mica més a casa, se sent riure, cridar i sobretot fanfarronejar sobre què i com faràn a tal o cual port.

DIA 1. LA VAUJANY

No és una cursa qualsevol, muntanya a tope durant 170 km a plè sol, un enorme començament per a una setmana que es preveia com a mínim cansadeta, però no anàvem a passejar!

o sigui que sortim a toc de pito i a rebentar fins al peu de l'Alpe du Grand Serre, un puertaco d'impressió, llarg com un dia sense pà, que em fa recordar que aquí, els desnivells són importants i pujar a 15 per hora no és tan greu. Els de davant marxen, en Juanes tira amb ells, i a dalt fem un grup d'una trentena amb molts ciclistes que aniré trobant tota la setmana.

Baixada desigual i plà fins al peu de Col d'Ornon, suau encara que a gran ritme. Molta calor, de la que aixafa, i baixada a gran ritme fins a la recta d'Oisans, trencant en direcció a Allemont per atacar l'Alpe per la vessant del Villard Reculas, un port duríssim molt semblant a La Rabassa. Replà a mitja altura fins a Huez i agafem l'Alpe per la curva 6, fins la 4 i entrar a l'Estació de Alpe per l'entrada dels cotxes, continuant per la porta de darrera: el Col de Sarenne que s'enfila fins als 1900m per una carretera totalment rebentada. coronar amb dificultat i llençar-se cap a la caretera de Bourg d'Oisans, passant-lo de llarg i tornant a Allemont, passant de llarg la presa fins al peu de Vaujany, per pujar la trampa mortal que a les 14h eren els 5km al 11% que portaven a meta.

Final en alt sense ser persona, ni esma ni res, i dutxa ben guanyada ben a prop de meta, que per algo havíem buscat apartament allà a propet!

DIA 2. LUITEL-CHAMROUSSE

Dilluns de rebenton de cames, comencen les vacances amb jornada d'excursió. Baixem amb cotxe fins Gavet, a la general que duu a Grenoble, i al mateix poble on trencava la cursa cap a l'Alpe du Grand Serre, nosaltres agafem a la dreta, per una carretera inexplorada que desemboca a la famosa pujada a Chamrousse. Estem descobrint el Luitel, un duríssim i emboscat coll que duu a una reserva natural, el Lac de Luitel, uns 10km més amunt. Pendents del 10 al 13 i rampes i recurves inesperades. No sortim del bosc fins arribar a l'esplanada del llac, dos km plans i empalmem als darrers 6km de la caretera que puja a Chamrousse, semblant a una Molina o un Port del Comte, i que ens sembla una autopista.

Més suau, coronem fàcil i anem a parar a l'únic restaurant obert, on ens acullen de meravella i ens posen un plat du jour fabulós: bistecorro que surt pels costats.

A dins de bar descobreixo la portada del Diari l'Équipe del moment que Poulidor i Anquetil es juguen el Tour al Puy de Dome, la portada del mateix moment que el poster que l'Oncle Joanet em va donar, i que tinc penjat a casa. Un cercle que es tanca.

Al final del dia 45km i un Chamrousse per la vessant pirata, que sempre coincideix amb la millor, menys transitada i més freak, cosa que serà tònica dominant en les nostres vacances de "découverte"

DIA 3. IZOARD

Dimarts el dia comença relativament d'hora i amb el cotxe de nou, avui descobrirem un mític de nom Izoard i el Sol llueix de nou, tres de tres "pour le moment". Carreguem el cotxe i pel Lautaret cap a Briançon. La Meige al costat i recordar la enooorme baixada del Galibier que ens espera dissabte. Recordo estar 1:20 hores baixant un port, ara ho fem de pujada. Cues per obres i mil bromes quan de sobte me n'adono que m'he deixat les sabates de la bici a l'apartament!

A tres pobles de Briançon parem a una botiga de bicis, no ténen sabates però sí que ténen pedals normals, amb lo que em faré el dia amb les Bambes, lo que a Reus en diuen "Kets". Baixem cap a Briançon i veiem el final d'etapa de Tours i Giros, una rampota espectacular a mig poble! Tirem cap a Izoard, 23Km els primers dels quals són de lo més avorrit. Pansit per culpa de les bambes vaig tirant, les cames em van encara que estiro més la cama, lògicament no hi ha la cala de gruix. Pedalo malament.

Cap al km 13 de pujada la cosa s'anima, la carretera deixa de semblar una nacional insípida i dos poblets envoltats de prats enfilen l'asfalt, comença el port de veritat, entrem a un bosc de pins i arriben les revoltes, recargolades tant que em recorden la baixada del Giau als Dolomites. Remunto el bosc i comença la muntanya pelada, en no res estic a la Lluna, a 3km del port solament hi ha pedra i terra, asfalt perfecte, animo la pedalada, passo el xalet Napoleon i a 1km de dalt apreto les dents, supero l'Izoard amb bambes.

Tornem a Briançon i ens casquem un MacDolars amb menú complet de big mac avec de les frites plus grand, ah, i mac naguets també, que nosaltres podem menjar guarrades! Queda el col de Granon, que jo faré amb el cotxe ja que estic fins a la polla de les bambes. Sort pel Robert, el Jordi i en Josep Enric, reben pluja i fred a mig port però de forma agraïda, saben que els recullen a dalt.

Pluja tormentosa durant tota la tarda, arribem tard i molls a Vaujany, a sopar i dormir que demà hi ha cursa, encara que ja adaptat, tinc molt bones sensacions.

DIA 4. PRIX DES ROUSSES
Dimecres és el dia de la segona de les curses del Trophée de l'Oisans. Una autèntica cursa de masters a toc de pito, 40 km que el primer farà en tan sols 1:37 hores, i això que és final en alt. A la sortida a Bourg d'Oisans, a la cruïla de l'Alpe hi ha alguns guiris vacacionals, al nostre estil, i molts per no dir bastants corredorets, molta pata xula escalfant a la recta abans de la cursa 21. Sol solet, cuatre de cuatre, i torrada a la vista amb el bat que cau.

A les 9.10 sortim, en parrilla i d'un en un, una sortida cada 2 o 3 segons, lo just per no apilar-nos ni per arrencar perillosament tots a bloc. En Jordi ha sortit un minutet abans que jo, i potser han tirat uns 40 o 50 tios quan arrenco, amb en Josep Enric i en Robert (Juanes, perquè va amb el dorsal del Lluís, jeje) que em segueixen. Em dóna temps a començar l'Alpe amb el plat, per passar al 34/16, el 17, i amb el 19 i manxant donar-li la benvinguda a l'Alpe al JE, que avui es batejava com a ciclista (dissabte amb el Galibier es confirmarà, si déu vol).

Curva 21 amb el 21, assegut, i enfilant cap a la 20, dret, encara no m'assec a la bici, mentre tan sols sento la meva respiració, tan forta com en una arrencada d'una cursa de cross. Tinc força a les cames i arrenco enganxines a tort i a dret. En tota la cursa tan sols em superaràn dos tios, ara bé, a quin ritme!

Curva 19, 18 i 17, totes seguides, el número decreix ràpidament mentre he colocat ja el 34/23 i m'assec, buscant la corda fluixa que et permet anar al màxim sense caure en el defalliment. Sembla com si fós a casa meva, conec cada racó d'aquesta pujada, la Escala cap al Cel dels Zeppelin, i tan sols és la 5ª vegada que la pujo.

La Garde, descansillo i tornem al 19, compaginant anar de peu amb seure, arribo al Jordi que estava realment rodant molt bé, i passem com 5 minuts sense dir-nos res, se'ns ajunta un iaio-que-tira i em pico, assegut canvio el ritme i provoco un dany colateral, en Jordi es queda encara que sé que no es rendirà, és el que té ser apassionat.

El ciclisme és un esport de paciència i m'ho agafo al peu de la lletra, crec que estic fent un bon Alpe d'Huez. Ja no em sento respirar i mantinc les 170 pulsacions, a fartlek... curva 6, 5 i 4, poble d'Huez, torno a canviar el ritme cap a la 3 i deixo enrera qui em seguia, passo pel cartell de pantani i miro al cel, em persigno, i tiro cap als darrers 3 de pujada. Curva 2, ens saludem amb en Jordi que roda a uns 200m meus, curva 1 i la rampa del "tonto de l'Alpe", aquell que va tombar Guerini, i entro a les cases, descansillo i túnel, no poso plat però rodo fort, una "ese" pel poble i entro a la rotonda abans de l'arribada de la Marmotte: 55 minuts, 20 menys que el meu millor registre a l'Alpe. Plat i enfilo cap avall.

Baixar per darrera cap a la curva 4, la 5 i al poble d'Huez entrar a les cases i agafar la carretereta del balcó dels Rousses que porta a Villard Reculas. A plat i curvejant amb el precipici a l'esquerra. Passar el Reculas i tirar avall pel puertaco que diumenge ens va matar de pujada, Allemont i plà cap a l'inici de Vaujany.

Vaujany és dur i avui ho veig, encara que pujo molt fort en comparació amb diumenge. Ja me'l sé, no hi ha descansos (potser un planet de 20 metres oi?). Pujo de nou a la corda fluixa però em mantinc, les forces van fallant, passo pel poble i falten 2km més, poble de dalt i descansillo, i tot sortint una terrorífica rampa final amb tota la traca. Al final surten 1:58 hores i la sensació que li he agafat la mida a aquest cony de muntanyes. Priceless!

A final de cursa tinc el primer i el segon master50 a darrera meu, just a 20 i 100 metres, ja ho dèiem... els iaios-que-tiren solen anar com nosaltres, estiguem a on estem!

El Jordi m'anima a seguir carretera amunt, i després d'unes cocacoles a la línia d'arribada, xerrant amb els nadius i amb els holandesos errants, decidim fer el contrari que tot cristo, i mentre Bert Deker i altres pataxules van cap al cotxe, nosaltres tirem cap al sentit contrari, perquè hi ha quelcom que ens crida més que un massatge i un tappering fins dissabte... es diu Sabot, és a tan sols 7km d'on som i més enllà no hi ha carretera... potser el Cel

És el que té ser apassionat, al final et casques 15 km de més i descobreixes un port que al Tour no el fan perquè són uns nenes, el conjunt Allemont-Vaujany amb final en alt a Sabot, 13 km sense cap descans, pendents del 12% al 9%, carretera estreta i desèrtica els darrers 8km... amb tots els respectes per l'Alpe, però la muntanya del costat (igual que era la Sarenne fa tres dies) són alps de veritat, res de parkings de supermarché, villages fleurís, gîtes de france ni casetes de fusta amb jardinet...
...perquè fer una curva amb paviment de merda de vaca és ciclisme, i lo demés són tonteries (regardez photo)

Ara queda la cita amb el Diable, fins llavors tot serà esperar (Racing is life, all that happens before and after is just waiting).

DIA 5. VILLARD NOTRE DAME I AURIS EN OISANS
Dijous era un dia de tappering, encara que al final hem fet dos sectors, matinal i de tarda, això sí, sense anar més lluny de 15km de Bourg d'Oisans, però hi havia xitxa:

Matinal de port inexplorat cap a Villard Notre Dame, una pujada preciosa per una carretera de bosc humit que surt del mateix Bourg, cantó dret de la carretera de Briançon. Pendents del 9 i 10 mantingudes durant uns 10km fins al poble en una carretera estreta que tallada al penyasegat tenia fins i tos 4 o 5 túnels baixets, estrets i sense iluminar, el més llarg totalment a les fosques i amb dues curves. El bosc s'ha anat despejant fins al poble, on la carretera ha empitjorat per moments per travessar una collada cap a Villard Raimond pel Solude, darrers 2km de pujada per pista forestal amb espectacular rampota final. Bourg d'Oisans als nostres peus i l'Alpe d'Huez a tir de pedra, a l'altra banda de la vall. Baixada cap a la carretera d'Ornon fins La Paute i de nou Bourg. Uns 35km.

Dinar el plat du jour a Bourg i agafar de nou les bicis pel segon sector del dia. Anem en Jordi i jo tan sols, i en plè festival d'eufòria ens fotem a pujar l'Alpe fent-nos passar per italians. Fem les primeres revoltes fins La Garde i trenquem a la dreta per la carretera també estreta que duu a Auris en Oisans. Exactament la inversa de la ruta del matí, un port estret, d'asfalt crocanti i algun tunelet, que s'enfila pel penyasegat esquerre de la carretera de Briançon i que té com 4 km de balconada totalment penjada a uns 300m d'altura. Cagarrutxes mirant cap a baix, pendent d'un 7 o 8 i uns 9km. Al final, baixada amb algun repetxó cap a la carretera general, a Le Freney, i tornada a Bourg d'Oisans per la general, en la direcció que la farem dissabte o la vam fer diumenge. 35km més, i ja toca descansar, que si no...

DIA 6. COPA I PURO
Divendres és el dia del purito i la copa, descans total abans del gran dia, amb el palillo entre els llavis (o bé la branqueta de romaní, que fa més de bosc) baixem a Allemont a donar tombs per la presa i voltants.

El resultat són uns 30km de plà a ritme capilar, plat petit i parant a pixar, amb algun que altre repetxó i un parell d'sprints finals per posar la patata a puesto. Ens trobem amb mil i un fatxendes que resulta que estàn fent el mateix que nosaltres, carretera amunt i avall, fent voltes com hamsters al poc tròs de plà que hi ha en aquell collons de país, que renoi com costa reunir 30km sense fer-te cap hors-catégorie.

A mig fer ens trobem amb la colla de la Pobla de Segur, lo pirata Tirapu i acólitos, i com a bons llatins fem gran sarau i cridòria amb profusió d'acudits de testosterona i demés catalanades habituals... evidentment ens fem passar per italians, ja que així ho volen francesos, belgues i holandesos quan senten parlar en català i en desconeixen el sò.

Mazacote pasta per dinar, crec recordar que una mica de migdiada, i tarda de palillo per dalt l'alpe mentre recollim dorsals i ensenyem cames a la competència. Arriben en Lluís Juanes i en Jordi Riu... la cosa va en sèrio.

DIA 7. LA MARMOTTE
La Cuina de l'Infern, la Obra Mestra del Diable i la Escala cap al Cel, la Marmotte o la Mare de totes les Marxes.

La trobareu en aquest link: http://culitoweb.blogspot.com/2010/07/la-marmotte-2010.html

194è de 5200 classificats i mil imatges a la retina, tots els companys en un gran nivell, en Juanes i en Riu, en Rubio molt content, i en Josep Enric i la seva progressió setmanal, convertit en ciclista amb nosaltres com a testimonis.

Baixant l'Alpe cap a buscar el cotxe descobrim l'autèntica Marmotte, a dues hores o més d'arribar nosaltres els 13km del que era una autopista cap al cel ara són la tomba de milers de ciclistes que lluiten, roda tocant roda, per una ombra, per una mica d'aigua, per no caure de costat. Queda definitivament clar que a 4 per hora una bicicleta encara manté l'equilibri. Queda definitivament clar que el Mite és aquesta Marmotte, no pas la nostra. Queda definitivament clar que tots aquells ciclistes, apassionats, afeccionats, han vingut de molt lluny i han pagat molts calés, i arribaràn a l'Alpe peti qui peti, encara que ells ja hagi petat. Un homenatge per ells!

DIA 8. LA GRIMPÉE DE L'ALPE

Bé, i com el que no vol la cosal i com a cuarta cursa de la setmana, sense recuperar-nos del cebellot de cervesa de la nit de celebració anterior, ens presentem a les 9h al peu de l'alpe per fer una darrera cronometrada a toc de pito, tonto l'últim, amb tot el que queda al pap. No hi ha comentaris, la tàctica garrapata, petant a la curva 21 i fent un alpe ni tan sols digne, però què collons, tirant de classe i arribant a dalt per degustar de nou un camembert com déu mana.

i TORNADA, llarga tornada cap a casa, amb extra de viatge degut a que els barcelonins decideixen passar-se els diumenges d'estiu fent cua per pagar religiosament els peatges de a7, a2, c32 i demés autopistes que de forma axial divideixen catalunya en platja i muntanya.

amb la satisfacció del deber cumplido i quedant 19è classificat al Trophée de l'Oisans, tot un èxit per a un rompe-chulos com el que us escriu.

quina és la propera??????

La Marmotte 2010

(aquesta crònica és part de l'entrada que en breu publicaré sobre una setmana a full, aquí no hi ha imatges, tan sols heu de llegir)

És un avantatge considerable tenir 4 marmottes a les teves espatlles i haver vist aquestes muntanyes de tots els colors durant una setmana sencera, gairebé parlo francès de la zona, encara que no pronuncio bé el número "u"... ells diuen "uyn" i jo dic "an" i no m'entenen (sic!)... tot i això, crec que sé ben bé el que haig de fer per sobreviure a la Obra Mestra del Diable: el Galibier.

El dia s'aixeca serè encara que fred, el meteofrance, que no falla, anuncia algun ruixat a partir de migdia, o sigui que decideixo mallot i culot, sense samarreta però amb manguitos i xalecu paravents. 5 del matí, fa molta son però em sento fort, sense mal de cames, i amb un canguelo important. Cagarada majestuosa, mallot a rebentar de barretes i gels i tota la litúrgia fisico-química d'una cita important.

6 del matí, aparquem a una cuneta a Allemont. Una Guineu aixafada al mig de l'asfalt, gent circulant amb bici, tots tiren cap a Bourg, nosaltres també. Desseguida ens avancem amb en Riu i anem fent via cap a la segona parrilla, la nostra, mentre Juanes, Rubio i en JE aniràn a la seva, que surt algo més tard. Entrant a Bourg en Riu es coneix un truco i passant per la vorera anem a parar just a davant de la nostra parrilla, ens hem mig colat. No hi ha lloc per pixar, mitja hora de peu dret, la penya no parla, són europeus, però bueno, tampoc es queixen. No fa fred i em trec el "xalecu", ben plegadet, no me'l posaré ni als 2600 metres, m'omple inútilment les butxaques però no podia sortir sense ell.

5 minuts tard (no són suïssos, obvi) els vips de davant (dorsal verd) surten, i desseguida nosaltres (dorsal groguenc). Apenes veuré dorsals negres o vermells, la marmotte és molt multitudinària i es fan grans separacions entre graelles. La recta de sortida de bourg cap allemont es fa a tota maneta, es vol arribar al cap de cursa, i just a peu de presa ens els trobem. Veig el Cap de la Marmotte i començaré el Glandon/Croix de Fer amb ells.

Tot i això agafo el meu ritme, insegur de les meves forces em passaré tota la cursa reservant. En Jordi Riu arrenca molt bé i se m'escapa, jo a la meva, pujo sempre envoltat de la mateixa gent, alguns coronarem hores més endavant l'Alpe. És la primera Marmotte que no adelanto ni m'adelanten, estic a on haig d'estar, la carretera està despejada, sense multituts, com una marxa de 500 ciclistes, tot està clar, inclús el cel, amb un sol que durant tota la pujada ens va escalfant.

Coronem Glandon amb 1:40, deixant la Croix de Fer a la dreta, es tracta d'un port de dos caps (com els dracs dels contes) que faig per primera vegada per la vessant Glandon (el recorreut clàssic és l'altre, tal i com diu el llibre "el alpe d'huez"). La baixada és neutralitzada, encara que jo baixo a la meva, o sigui, tant com puc, i tothom ho fa. Simplement no et compten el temps. Tot i això veig en directe el pinyot d'un holandès volador i a baix sento ambulàncies, la penya va a full.

Arribada la vall de la Maurienne el tema estarà en ajuntar-se i trobar uns relleus amb cara i ulls, cosa difícil, ja que tot cristo es fa el ronso i no entenen el català. Un friki de la vida es posa a davant tirant com un animal, ens tensa i espanta encara més al personal, pel que es veu tothom li té por a la Obra Mestra. Circulem per una nacional que va picant amunt, a uns 30 per hora, i ens apropem a un enorme grup (a on circula pel que després sabré en Jordi Riu), però quan ens hauriem d'entendre ens quedem parats, i en un català ben explícit els comunico la seva inutilitat per a muntar uns relleus mitjanament dignes i descansats per a tota la cuarentena que anem. Un altre flipao de la vida em diu "vai vai", com si jo fós un italià qualsevol, i jo que vaig, em poso al davant i a la meva bola, tot tranqui, se'm queden tots a darrera, amb pudor de calçotet cagat.

Sant Jean de Maurienne i trenquem a la dreta, un tunelet i de cop ens trobem iniciant "l'Innombrable", el grup es peta tot i que ningú apreta, jo el que menys, poso un pinyó més de lo que hauria de posar, digueu-me romàntic, però no em fa cap gràcia rebentar en un simple Télegraphe, tinc tot un Galibier per a mí solet allà dalt.

Passen els quilòmetres i la pujada es manté, algun que altre canvi de desnivell però a ritme vaig fent, recollint cadàvers de davant, passant-me algú per darrera, però no massa transit, estem on hem d'estar i definitivament no sembla una marxa de més de 300 corredors. A 1 km de coronar télegraphe el moment friki definitiu: un pas alternatiu amb semàfors vigilat per dos polis (fransuàs i fransoise) ens fa parar i posar peu a terra. Evidentment no entenen el fí humor català que els dedico, tot i que parem poquet. Podia haver aprofitat per pixar però no ho he fet per decoro (la fransoise estava guapeta i no era de recibo).

Total que pillo aigua a dalt (marmotte de 8 litres de líquid, ojo eh?) menjo com s'ha de menjar i tiro cap a Valloire, la porta de Mordor. Sortida de Valloire i avituallament a 2km, lloc de clàssica parada i conegut pels camemberts que allà dónen, paro expressament per atiborrar-me de formatge i així recordar les velles marmottes, on amb l'Edu Ararà, el Pere Rossinyol, l'Antoniu del Jové, els Trujillus, en Jaume o l'Enric Roig sempre comentavem l'estranya presència de camembert a un avituallament. De passada faig el riuet i vaig a buscar el Plan Lachat, lògicament amb un pinyó més de lo que hauria de ser.


... i mentre avances, menjant mentres, guanyant altura, a sota el sol, envoltat per companys que busquen el mateix i que a la vegada no saben res de tu, el trobes allà, a davant, mirant-te als ulls, posant un pal a les teves rodes, i li vols mirar als ulls i anar cap a ell, però saps que si ho fas així s'enfadarà i no et deixarà passar, i abaixes el cap, humil, i continues avançant, mica en mica, sense fer soroll, amb respecte, t'hi acostes, tant que de sobte hi ets a sobre, i tot se't fa etern, sents el seu alè com et crema el clatell i t'aixafa el cap, com et trenca les cames a cada pedalada, res és comparable a això, ni tan sols el més dur dels finals en alt, tan sols és un pas de muntanya, tan sols és una bèstia que famolenca t'espera amagada darrera cada revolt, tan sols és una llengua d'asfalt posada al llarg d'una serpent interminable...

... i tant fa quan triguis si saps que l'estàs superant, tant fa perquè ara és quan te n'adones que el temps és relatiu, una simple convenció, i que aquí no es compta el "quant queda", sino el "quant portes fet"

I penses en moltes coses a la vegada, i el que hauria de ser una ment en blanc es torna un passar ràpid de fets, records, llocs i persones, de frases soltes que repiquen a la memòria, el teu Cel comença allà, al bell mig de la seva Obra Mestra, ets a casa seva i t'hi quedaries per sempre més, perquè més enllà, més amunt o més avall, no hi ha res...

... que el dolor és temporal, i l'orgull resta per sempre ....

Per primer cop en quatre intents supero el Galibier amb el patiment necessari i suficient, avui he guanyat jo, 10 anys després del primer intent, cabronàs!
els darrers 13km se'm fan eterns, i la Roca, que són els 3 finals, sembla inexpugnable. Corono bastant esgotat encara que amb bon temps, comptant ràpid estaré per sota de les 8 hores, tot i que queda una eternitat. Paro a l'avituallament per un poc d'aigua i amb embut endrapo dues barretes i em llenço avall a tota llet.

La baixada del Galibier al Lautaret és realment a tomba oberta, no es fan presoners i atrapo a gent i més gent, veig un grup arribant al mateix Lautaret i entrem a la carretera general, baixem molt forts i decideixo posar-me a davant i esforçar-me, rebo l'ajut de dos més, i combinant pedalades amb aerodinàmica ens tirem avall. Túnels, curves tancades, cotxes de cara, hi ha perills, alguna zona de pedalar fort, un repetxó sortint d'un túnel, on just a l'entrar hem atrapat un grup d'uns 10 on va en Jordi Riu, em sento satisfet i deixo que el grup, que ara és d'una vintena, vagi fent. A la cruïlla de 2 alpes hi ha el repetxó més dur, uns 2km de pujada on alguns es trenquen, però seguim anant a bon ritme, baixem a la vall de l'Oisans i encarem les 3 rectes abans del peu de l'Alpe a bon ritme de relleus. 6 hores 13 minuts a peu d'alpe, menjat, begut i amb una mica de sensació de defalliment, calculant un Alpe nefast estaré sobre les 7 hores 40, la feina està feta i m'abandono a la meva sort... de moment...

Curves 21 a 16 fins La Garde, no sóc persona, anem tirant a pas d'elefant (cap a dreta i esquerra), la calor ens aixafa i no hi ha força ni agilitat, curves 15 fins a 8, es fa llarg, molt llarg, no miro el pulsòmetre ni la velocitat, el primer sé que són sobre les 173-175, a umbral com tot el dia, la segona no m'interessa, per veure desgràcies tipus 8 o 10 per hora millor no mirar. Boca seca, ment en blanc...

Poble d'Huez i un àngel en forma de voluntari amb una manguera així de llarga se m'apareix, estil verge de Lourdes, amb la seva llumeta i tot, i li dic "fotame-la on vulguis però fota-me-la fins al fondo" i em fa cas, l'aigua em regalima per cap i esquena, han estat 5 segons de posar el peu a terra, se m'obren els ulls, em passa la son, bec aigua, constantment, a glops petits, i la bici comença a moure's diferent, no fa calor...

Curves 6 i 5, l'Alpe s'obre a la vista com la Escala cap al Cel que cantava la "pepa" del Robert Plant, i la bici corre de veritat, potser a 13 per hora, no sé, tan sols sé que mantinc l'esforç però ara noto els resultats, m'animo i moc cadència, combino dret amb assegut, i prenc paciència i alhora avanço, mirant aquesta vegada als ulls d'un Diable que ja tinc dominat, avui serà un cadell les meves mans, faré el que voldré amb ell. Corva 3 i 3 km, miro al cel i dedico la cursa a en Marco, aquell home que el Diable es va endur amb ell, de tant com el desafiava... corva 2 i corva 1, 2 km, el paio de les fotos s'ha fet un book amb el meu pas. Entro a la recta de l'Alpe, allà on el Tonto va tombar en Guerini, faig el túnel i baixo pinyons, ja és meu, darrera curva i plat, Plat, PLAT! He arribat, 7 hores i 20, i no recordo res més...

La Cuina de l'Infern, la Obra Mestra del Diable i la Escala cap al Cel, la Marmotte o la Mare de totes les Marxes.

REMENCES 2010. 2nd WARNING LOW BATTERY

TOCANT FONDO UN ES VEU EL CUL

Si pensaveu que aquest blog és una pàgina de glòries, avui teniu miseries.

Genial foto la que m'ha près en Jordi Riu, amb un canvi de tònica habiual post marxa: emprenyat. Amb el món, amb mí mateix, amb el putu dia a dia que em fa oblidar que algú que ha nascut per pedalar hauria de gaudir patint, enlloc de patir pedalant.

Emprenyat amb mí, amb la posta a punt, amb la vida mateixa... Mal entrenat, mal descansat, mal encarat, mal abrigat, fins als collons d'aigua i de fred, fatigat, desmotivat potser, encostipat i atabalat per mil coses, m'he presentat a Remences amb les pilotes a l'aire, i me les he acabat posant per arrecades, per valent.

I això del Rutes Del Montseny va ser un avís, i dels grossos, de lo que era un dia de pàjara, però l'estar a dalt altre cop a Racons de la Conca em va fer ser optimista i baixar la guardia. Remences no era un objectiu principal de temporada, però fot que a la cursa més important del calendari català a un li treguin les enganxines els cargols, li falli la manxa, i a sobre tingui clar que tancarà recorregut curt!

No fer la llarga de remences! no ho havia pensat mai i ves per on avui ha estat així. A les dotze ja estava, he vist la formula 1 i tot, mentre en circumstàncies normals hauria d'haver estat pujant Cantonigròs!

Una mala nit, encostipat i amb la musculatura feta mistos, no hi havia manxa ni hi havia força, capsacosta a 18 per hora, demanant arribar a dalt! després l'aigua i el fred, mal de coll, ni set ni gana, ni ganes de res, ni tan sols d'escometre Bracons. A qualsevol se li acut avui d'atacar al déu Bracons amb l'estat en el que estic, compromentent el meu estat físic i psíquic per la resta d'una temporada que acaba de començar.

S'acosten fites importants, del 29 de maig al 4 de juliol, 6 setmanes per a la història... cada setmana serà una Top Ten, i no penso entrar-hi amb la bateria baixa. A partir de demà comença una nova temporada. Ferroproteina i vitamina C, B12 i demés històries. Si em faig una analítica segur que m'ingressen per 15 dies, a veure el què... i sobre entrenar... doncs entrenar en serio, i a tomar pel cul la resta de coses... treure llastre de nou, com diu el Jordi Rubio "en aquest món on tothom viu per treballar encara queden espècies rares que treballen per viure".

Hem de ser mohicans per seguir sent nosaltres.

Hem de ser monjos per entendre que Déu està dins de cada ú.

Hem de ser humils per veure que tal com anem no anem enlloc.

Sobre la cursa... doncs lo habitual dels habituals remences, però amb 3 mil tios, alguns per afeitar, i alguns amb la idiosincràsia lògica del que va en pilot per primera vegada en sa vida. Lògic que sigui una festa i que per a molts sigui la única cursa que fan en tot l'any, però clar, barrejar churras amb merinas, i amb 3000 de l'ala, com que comença a demanar-se una mica de por favor...

... m'explico... perquè caratxus si hi ha 2500 que fan la curta, i d'aquests n'hi ha 2000 que van d'excursió, no posem una graella pels de la llarga, i 5 minuts després una pels de la curta? pos no. Organització de puta mare, però quan dic de puta mare vull dir que ni l'Iglesias y sus muchachos són capaços d'arribar al nivell de la Remences, però amb el fallo de cada any: Tots a la pila. Tots a sortir en ramat, tots a passar per Olot a 10 minuts del cap de cursa i posant peu a terra a cada moment que algú tocava freno. Capsacosta era una processó de corpus, sort que l'aiguat ens ha posat a caldo!

En fí, Remences de nou em posa a puesto, em clava una espina perfecta perque a l'any que vé me la miri diferent. Els seus 180km, els seus 4 ports, no són moco de pavo, i li estava perdent el respecte, tant que aquesta setmana ni pensava en ella com una especial, sino en una més.

Mal fet. Hem tocat fondo i espero poder-ho salvar.