ICH BIN CULITO. EINE KLEINE RADFAHRER!

THE CULITO TRUE STORY. LAS EDADES DE LULÚ

Vista la polseguera que va aixecar al seu moment la creació d'un blog amb un nom tan atrevit com transgressor, i donat que estarem sense notícies setmanals ben bé fins a març, quan comenci la temporada "publicable" al Blog, explicarem una mica la veritable història de Culito.

CULITO, NAIXEMENT I EVOLUCIÓ D'UN MITE

Vaig començar a fer ciclisme en sèrio al 2000, amb la colleta del bicisprint de llavors, l'Hector Rus, en Pau Pagès, en Ramon Gimeno, el Xesco Puig. Com que sempre em rostia a les pujades em va caure el sobrenom de Capitán Barbacoa. Clar, recremadet banda i banda fons a rebentar.

Els anys van anar passant i vaig agafar més força sobre la bici, encara que em seguia (i em segueixo) rostint com un senglar dels de l'Astèrix. Un bon dia, a una Marmotte, em vaig guanyar a pols un canvi de sobrenom. Va néixer el Capitán Trueno! La versió oficial és que com que ja anava més ràpid i estava més en forma, lo de barbacoa passava a ser Trueno, que era com més potent i fort, amb sensació de poderio.

De totes formes, la crua realitat va ser una altra, i en Pere Rossinyol ho podria corroborar, que es va deure a un desallotjament...

Arribem a l'Alpe, el dia abans de la cursa, i entrem a l'apartament, espaiós, gran, per a tres o cuatre. Tots anaven deixant les seves pertinences a sobre de cada llit, desfent la bossa i tal, mentre que jo vaig anar a obrir la porta del balcó. Tenia algo de malet de panxeta.

Va entrar una brisa suau, i com que la porta d'entrada també estava oberta, l'aire corrent va passar, i com que servidor venia d'un llarg viatge dins d'un cotxe amb altra gent, i a dins d'un cotxe com que no, anava tirant muntanya amunt.

La brisa alpina i la pressió intraventral van fer el que havien de fer. Vaig mirar endarrera, els vaig veure allà desprevinguts, vaig obrir les cames i vaig exclamar: ¡Toma y pintalo de verde!

A partir de llavors ja era, oficialment, i amb mèrits sobrats (i algun punt de sutura, la explosió va ser digna de guiness) el Capitan Trueno.

El 2007 en Trueno necessitava un canvi de nom. A raó d'un llarg viatge pel Nord, amb bici, Camino de Santiago inclòs, amb tornada, 2100km en 22 dies, alforges i tal, vaig acabar primet i molt morè de cames i braços. El dia que arribava a casa, la Sandra Santanyes em va provocar amb un 3 cims per l'endemà, i com que em faltava fondo, doncs vem anar a fer-nos els 180km dels 3 cims. Vaig aguantar fins a la meitat d'Estenalles, on em van donar el Globo de Oro a l'actor revelació!

En David Sanchez anava dient, mentre pedalavem: Gubi, vaya culito! i encara que em vaig posar ferruco que res de res, la cuestió és que em va començar a agradar. Bueno, en realitat em va començar a molar quan a l'altura del poble de Montseny passem a unes noies (guapessss) que també pedalaven...

en Chanches els hi diu: ei, oi que té un bon culet? I elles, que pel que es veu no es tallaven, doncs van dir que sí. Osti tu! Llavors vaig veure que la cosa anava en sèrio i vaig decidir que el meu nou mot seria el que ja sabeu.

Total, millor que em diguin això que no pas una altra cosa. I de fet, ja sabia jo que això de Culito molava a les xatis.


Ah, que consti que ara amb l'AC77 que anem de rosa, no és pas "per res en concret", o sigui, que culito, tot i la foto, no vol dir res en concret. No fotem!

"Si penses que em coneixes, és que no penses prou".

RESUM TEMPORADA CILOCRÒS 2008

Un any més, i ja en van tres, la meva primera afició de solter, el Ciclocròs, m'ha donat tres mesos llargs de satisfaccions, cansaments, fred, fang, pols i cridòria i riures. Què més es pot demanar? Doncs no gaire.

10 curses de les quals n'he fet 9. 1351 Km d'entrenaments, 24 sessions de rodillo i spinning, 4 simulacions de cursa i 9 dies de ruta de fondo. No massa però suficient per mantenir una forma guanyada durant tot l'any, a sobre de la carretera, i no estar dos mesos o més parat. El Ciclocròs és una solució que a més em permet no estar-me a casa, ara que no m'hi sé estar.

La temporada va començar una mica baix de xispa, que vaig agafar com vaig poder. De fet no vaig entrenar massa bé el cròs i vaig decidir anar a les curses a no preocupar-me per res, tot i això cada diumenge em rostia com habitualment, o sigui que de res serveix no esperar resultats, un va a tope fins que rebenta, que no es poco!

He disfrutat molt a les curses i és injust dir quina ha estat més o menys guapa. Sta Coloma de Farners, St Boi, Mataró i l'animalada del Velòdrom potser han sobressortit. Dels companys, destacar-ne de nou la meva admiració cap a tots, i la confirmació que a Master 30 som una banda, ben avinguts fins que toquen el pito de sortida!. Dóna gust anar a les curses sabent que hi tens la gent que hi tens.

Ara estic el 15 dies de descans, i a final de gener, com cada un dels darrers 3 anys, a acumular kilòmetres de cara a una temporada de carretera de 2009 on encara haig de marcar objectius, però que com cada any seràn, com a mínim, difícils d'aconseguir.


Poso la foto oficial del cròs 2008. i deixo el fang fins al proper octubre, espero que amb ganes. Gràcies per aguantar-me.

CICLOCRÒS DE SALLENT. CAMPANA Y SE ACABÓ

Valeeee que he trigat una setmana sencera, però circumstàncies de la vida no m’han permès actualitzar el blog adecuadament. Prometo ser més constant!

La desena (novena participació meva) cursa de la Copa Catalana 2008 es va celebrar sota la boira i a sobre del fang. Una bona inscripció tot i ser la darrera i les classificacions estar gairebé decidides ens fan pensar que al ciclocròs la penya hi va per passió, no pas pels punts... en tot cas pels punts de sutura!!!!!

Un circuit molt ben traçat, algo curt, i d’una gran bellesa plàstica, que hauria estat molt ràpid i intens en sec, es va tornar una autèntica trinxera gràcies a les pluges dels dies anteriors. Millor no podia haver estat. Duresa, matxaque i bicicleta a coll, ja que era impossible fer una trista rampa de cinc metres de llarg a dalt de la bici. Ni tan sols la tècnica de saltar de la bici servia, ja que no podies agafar ni aire pedalant que ha havies de descabalgar de nou. En definitiva, bacanal de placer en forma de salvatjada d’aquelles que una persona sensata mai faria un diumenge al matí. Però bueno, zero graus no és ni positiu ni negatiu, per tant, no feia ni fred ni calor.

No ens queixéssim pas!

A la cursa dels Homes va sortir el Sol, i diuen que fins i tot hi havia menys fang, clar, ja se l’havien endut tot! A davant lo habitual, i a la meva altura també. Un bon pols amb en Tatché i en Tió d’entrada, els Sergis del Basolí i del Roca i l’Estivi. Al final, deixo endarrera en Pep i en Vila i la resta poden amb mí, tot i això vaig tenir pebrots de demanar-li a en Escobar que no em doblés poc abans de meta i així vaig poder patir una volta més. Sóc lo que no hi ha!!! 9è lloc a la cursa, almenys un dia que no faig 11è, que ja n’estava cansadet!

Visita de’n Xavi Noguera, que fa fotos i flipa en colors. Un vell amic de l’Slot que tenim enredat per la Maratona, jijiji i si la cosa continua així també enredarem pel cròs 2009... més carn a la graella!!!!

Final amb botifarrada, rentat de bici a manguera (que boniques les coses que es fan a manguerassos) i un Hasta Lueg! Generalitzat. Fins a Novembre no tornarem a tocar el fang, no fós cas que ens n’afartéssim.

Bueno, queda el resum de temporada, satisfactòria com sempre, i amb gust de poc com habitualment. Em prenc 15 dies de fer de persona normal i comencem a pensar en l’asfalt, que és un medi natural menys agressiu i igual d’atractiu que el cròs.

Gràcies a tots, Homes de Dorsal Blanc, no cal que diguem el perquè, oi?

CAMPIONAT DE CATALUNYA A MANRESA

ARF! ARF! ARF! ARF!

En un matí tirant a clar al sempre fred plà del Bages, la reunio setmanal de freaks del fang i la pols (amén d’altres coses que no es poden dir aquí) va ser de les grosses. Casi 30 tios a master 30, ambient de gran cursa i ganes (i roba) renovades que ja era 2009.

Abans que me n’oblidi voldria desitjar molta sort a en Xavi Domènech, company d’equip dels tres darrers anys, fins a aquest 31 de desembre, i gran persona (lo de gran corredor salta a la vista), que passa al Moto Club Segre (crec que es diu així). Estic molt satisfet d’haver compartit amb ell i son pare experiències, comentaris i matins que em fan estar segur que sempre que ens veguem creuarem un bon somriure.

Va, al turron: Arribo tard com sempre i a sobre em foto a xerrar, però bueno, tot i això faig la inscri a temps i començo a desplegar la paradeta. Bikini de melmelada (això és nou), pixarada llaaaaarga, i saltar a sobre del rodillo just després de fer la volta al circuit a peu (como fernando alonso) i en bici. Aue seria una cursa sense descansos ja ho vam veure en els veterans de 40. Mentre fèiem rodillos ens vem colocar a la línia d’arribada, a la segona volta tots feien unes carones que ens van fer presagiar el que ens passaria a nosaltres.

Per cert, gran gran cursa del Senglar Pere Joan Roig que va arribar a posar en apurus al igualment gran Joan Antoni Asensio. Quins paios!

A RACE ONLY FOR MEN
Doncs sí, una cursa solament per a nosaltres, de tres quarts d’hora, vale, però només per a dorsals blancs. Van retrassar la cursa èlit una hora i ens van deixar la pista per nosaltres, cosa que al final ens dóna la raó en dir que gairebé 30 masters són un gruix important com per replantejar-se els horaris de les curses... (y pa qué no una ayudita económica)

...va, m’explico: La cursa de les 10 (i això que a sant joan despí ja ho dèiem) és un èxit rotund de participació i el circuit, per més que cridin els àrbits, queda plè de gent que el reconeix. La cursa de 40, 50 juniors i nenes està plena, i la de elits, sub23 i master30 doncs massificada. I si tornem a replantejar? Mireu: Primera cursa de cadets, noies, 50, 60 i junior, Segona cursa de masters i 40, i tercera cursa d’èlits... no, no és idea meva, i no, no ho diu tan sols un grup reduït. Però bueno, l’any s’acaba i millor que no fer sindicalisme.
Lluita en plè grup d'Homes

penultima volta quan en Sergi em passa (tope bé nano!) i ultima volta on no corria ni déu.

I si, va ser una Race Only for Men perquè aquell collons de circuit no et deixava ni un rato de descans, manxar manxar manxar i perseguir-se, sense agafar massa tròs a darrera i sense atrapar als de davant. Dues baixades de dificultat elevada i tres trossos de patejar de gust trencaven encara més i no permetien cap respir a les pulsacions. Personalment em va agradar, encara que hauria fet una allargada més a la zona de l’esplanada on es feia la sortida, al tròs plà de l’arribada i a algun altre lloc, zones allargades amb zig-zags que deixéssin agafar aire i de passada allargar els 5 minuts de volta, que per un campionat de Catalunya era un temps més aviat escàs.

Vaig fer una sortida genial, la millor de l’any sens dubte, i em vaig trobar gairebé al davant. Tot i això a la mitja volta ja estava envoltat dels habituals, encara que em notava amb força per atacar-los. Bona lluita amb l’Òscar de l’Esteve, i mai perdre de vista ni en Tatché ni en Benito, en Ruiz, l’Alsina o en Tió. En Sergi del Roca ha fet una gran cursa i quan m’he esfondrat a la penúltima volta ha donat el Do de pit i m’ha passat. Olé per ell!

I res més, fotia fred però com que ens vem calentar de valent no es notava. Bones sensacions de cara a aquest any nou, que pel que sembla serà dels que se’n treu partit.

SEGUIREMOS INFORMANDO. LA MAREA ROSA ESTÀ EN MARXA.


Nota Sergi Mingote: Com mola tenir de company a un paio que llavors al vespre surt al Canal 33! Diumenge a les 20.30, el Cicle de Mingote, experiències d’un que és gran persona a nivell del mar, i megacrack a partir de 5000 metres.
http://sergimingote.blogspot.com/2009/01/aquest-diumenge-comena-la-serie-de.html
Alternativa al futbol? Tu mismo!