dimecres, 10 d’agost del 2011

LA 12ª SUPER-BONAIGUA 2011



ESTRENO (JA NAVA SENT HORA) LA ROBA DE L'EQUIP EN UNA JORNADA ÈPICA COM POQUES

http://connect.garmin.com/activity/90432682

Que de fet ja surt a compte ja, fer quatre dies de bicicleta l'any, i que cada un d'ells sigui suficient com per publicar una entrada epopèica en aquest blog!

La Bonaigua 2011, la dotzena, la meva dotzena també, ha estat un dia necessari, obligatori, al que no podia faltar, en aquest collons de temporada 2011 que tant m'està dant pel cul. De fet, no us podeu imaginar l'esforç físic, professional, personal, psicològic i fisiològic que he hagut de fer per ser present a la sortida d'una Bonaigua que va acollonir a molts dels inscrits.

La Superbonaigua 2011

En el moment de caure pensava en que alguna cosa s'estava quedant pel camí. M'aixecava, adolorit, aturava el trànsit, atenia a la Teresa, que jeia inconscient a l'asfalt, deixada caure de qualsevol manera, em mirava la mà dreta, que penjava del meu braç, inmòbil, massa adolorida com per sentir dolor, i pensava que m'estava descuidant alguna cosa pel camí.

Pujava a l'ambulància, conscient ja del dolor intens, conscient ja de l'estat real de la Teresa, conscient ja de la magnitud de tot allò que en dos segons acabava de passar, i alguna cosa passava de llarg dels meus pensaments.

De sobte, ja calmat a la camilla de l'Hospital, esperant saber si la Teresa estaria millor, esperant saber què seria del meu braç, amb el dolor ja tant present com per desitjar el més fort dels calmants, que no venia, vaig pensar en el que m'estava deixant pel camí, i que no volia deixar-me.

12 d'abril... 4 de juny, 8 setmanes per La Bonaigua. Hi haig de ser.

Encobert per un somni de 4 anys, per un somni massa important com per pensar en una altra cosa, les meves 11 Bonaigues anteriors pesaven dins meu. Tants esforços, lluites internes, discussions de parella, convidades i celebracions aparcades per una sola cosa, ser cada any a La Pobla de Segur el primer cap de setmana de juny.

I aquest 2011 hi havia de ser, peti qui peti, hi havia de ser. I així mateix li vaig dir a en Lluís Tirapu, el dissabte 4 de juny a les 8 del matí, quan després de conduïr durant dues hores des de Sabadell (com sempre que vaig a la Pobla, el mateix dia, pel mateix camí) recollia el dorsal i em disposava a sortir: "No saps el que he hagut de fer per estar avui aquí".

No plovia, però havia plogut. El Port estava nevat des de feia uns dies. Jo, ni estava en forma ni estava per floritures, justament feia 6 dies havia acabat una brevet 600 de les que et deixen el còs buit, i durant la setmana havia patit una descomposició de les que encara et buiden més el còs (no sabeu lo que cap dins del ventre d'una persona!), com per ara, justament arribat a La Pobla, no prendre la sortida.

Ni estava d'humor, per altres motius tan sols tenia ganes de plorar, ni tenia la forma física per aguantar-ho, ni tenia perquè arriscar un nou accident, però el que m'esperava era tan sols aigua i fred, una misèria al cap i a la fí, aigua i fred i 200km, quatre ports, i rodar en solitari o en grups reduïts. La gent sensata es pensava si prendre la sortida o no. El premi era fer-ne una altra, la dotzena, fer-les totes, gairebé com la justificació a la meva manera de ser i de viure el ciclisme.

Aquest any el recorregut habitual es trencava de principi, sortint cap al Pont de Suert però tombant a Senterada per anar a buscar la carretera de Sort. Un port petit i interessant, 15km extres pel Pallars més intern, i carretera general, trencats en grups de tamany mig, a buscar Esterri i La Bonaigua. Així doncs la pujada al port va ser en solitari, Que dur! Igual que la baixada i el pas per Viella, on em vaig començar a sentir bé, passada la frontera dels 100km i trobat el ritme capilar necessari per a un ecce homo com jo.

A mesura que pujava vers el Túnel de Viella em començo a sentir millor, i el pas pel túnel es fa avorrit però constant, sense problemes. Em trobo a dos aliats a la baixada, rellevem i rodem, es posa a ploure, molt, i seguim sense trobar ningú més fins al peu de Perbes. Viu de Llevata i Perbes es pugen de menys a més (he estat pitjor en aquelles costes) i la baixada cap a La Pobla se'm fa curta.
Arribant, em trobo de nou al Tirapu, content de veure'm acabar sap que aquell dia no podia fallar-li a la Superbonaigua.

2 comentaris:

CICLISMO NINJA I ha dit...

Mi primera Bonaigua fué este año en la SUPER, me encantó, veo q fué muy especial para tí. SALUDOS desde Vilanova Mega Crack!!!!

Miquel Gubianas ha dit...

doncs vas triar un dia dur de veritat per estrenar-te!
una abraçada molt gran Manolo, segueix disfrutant com tu saps fer-ho!

ah... records a la colla!