3 NACIONS 2008. CONFIRMO EL DOBLET

http://www.puigcerda.com/agesndaesports/competicions/marxacicloturista/circuits.php

Havent tornat de Navarra el mateix dissabte tarda, faig nit a Viladrau, on hi ha els pares i la iaia, per l’endemà al matí pujar a puigcerdà a fer la meva cuarta 3 nacions. És curiós però la única vegada que la he fet com a únic programa del cap de setmana va ser la primera, al 2002 o 2003. els altres cops la he fet l’endemà de la Quebrantahuesos (2004 i 2006) i l’endemà de la Irati, aquest any. Com em diu l’Enric Roig mentre anàvem amb el pilot cap a La Seu: “és que a tu t’agrada fer doblet”

Total, que cascant-me la Collada de Toses a primera hora del matí, no calculo bé el temps de viatge i arribo a Puigcerdà a les 7.50, temps just per posar-me les sabates i el casc i anar cap a la sortida, treient el dorsal al just moment que donen el petard d’inici de la cursa.

Cursa? Si, cursa, perquè entre el sortir al darrera i tots els ciclosportistes, juniors i altre tipo de pataxules que es veuen al pilot, el ritme és diabòlic ja d’entrada. Inclús veig uns juniors de Terrassa, un equip que es diu st jordi o algo així, que porten cotxe d’apoyo i tot! Impressionant, cuanta dinamita per a tan poca metxa! Com és obvi a Puigcerdà, l’Hermida també ha près la sortida, amb el dorsal 2, i es manté a la meitat del gran grup, xerrant amb tothom.

Total, recorregut clàssic per a una 3 Nacions de lo més típic. Pilot d’entrada, pujada a Envalira, Puimorens i baixada per la Cerdanya cap a Puigcerdà, repetxó final d’entrada a meta amb el consegüent sprint friki per quedar el 60. Entre caiguda i caiguda (unes montoneres del quinze, jo en vaig veure cuatre i un afilador) anem baixant cap a La Seu a uns 55-60 per hora, a estones més i tot. Entrem a la carretera d’Andorra i el ritme baixa encara que es va tibant. Som molts encara que no estem massa barrejats. Passem per l’estadi i a l’altura de l’Andorra 2000 la primera gran rampa del dia ens posa a tò.

Els de davant marxen molt forts i jo, tot i que pujo estupendament bé tenint en compte que havia decidit fer el dia a lo turbodiesel, em quedo al meu ritme. Em sorprèn no colapsar-me a la primera de canvi, i el cor i la respiració em van molt moderats. Les primeres sensacions cón boníssimes.

Enfilant cap a Canillo es van succeïnt les rampes i els descansos, la gent que m’envolta són normalment els que arriben a deu minuts a les marxes on surto descansat, i no pugen pas malament. Als plans ens estirem, i molts pavos posen plat i foten estrabada, irremediablement vaig per sobre del ritme que jo voldria, el port és molt llarg i alguns ho pagaràn, espero aguantar.

Passem Meritxell i els ultims plans, i a Canillo la primera gran rampa sense descans posterior tria el grà de la palla. I de palla n’hi havia bastanta! Estic anant amb el Guti i amb en Ferrer-Salat, encara que aquest darrer ja s’ha tret la son de les orelles i el veig més afinat que setmanes enrera. També l’Enric Roig marxa més endavant que de costum. Arriba el juny i tots van donant el tò i millorant el rendiment, el mateix Guti va molt alegre per lo que havia anat durant el maig. També vé amb nosaltres en Manel de La Seu, company a la BPB i que avui el noto molt valent. Total, que sortim del darrer poble i comença l’Envalira de veritat, a uns set per coronar, el desviament del túnel ens dóna un descanset, que em serveix per acompassar el ritme i notar que vaig molt bé a pesar de l’esforç del dia anterior i del mal de cames.

A la primera revolta he tensat el ritme, i sense accelerar massa fort m’he quedat gairebé sol i vaig pujant a la meva bola, 170-175 pulsacions i la manxa no dóna més (jeje, vaig rebentat cardíac del recoi de Larrau) però em veig capaç de mantenir el ritme. 13-14 per hora quan el portr es puja a 15-16 no està malament, i vaig atrapant cadàvers dels grups capdavanters. No hi deu haver més d’una cincuantena de tios davant.

Com és normal, els darrers 3km de l’Envalira són durs, més de 2000 metres, vent i fred, bastant fred que em fa pujar abrigat, manguitos posats i el xaleco cordat. Arribem a coronar després d’un últim km bastant al límit ja, el mal de cames es nota ara, i paro a l’avituallament. Hi ha donuts! Amb el Guti ens posem les botes, ens cordem del tot, i comencem a baixar.

La baixada cap al pas de la Casa sempre és divertida. Sense massa perills fins al poble, quan seguim en direcció la frontera francesa hi ha més cotxes i per tant, més riscos. Acabem de baixar i enfilem els 3km del puimorens. Amb un altre ens posem a tirar d’un grup de 6 o 7 on s’ha quedat el Guti i encara hi ha en Manel Lara, encara que decidim aflacar el ritme per coronar tots junts i empendre la baixada. A dalt el port se’ns uneix en Jordi Benavent de Torelló, que venia pel darrera.

Baixada a tot drap cap al plà de la Cerdanya i uns Km de rodar, ara massa forts, ara paradets, sense entendre’ns massa ni organitzar relleus. Mentrestant els frikis van agafant posicions. De fet no hi ha massa entesa i a davant rodem uns pocs, En Jordi el que més. Arribem a Bourg-Madame i passa el que em pensava, els frikis apareixen de cop i es posen davant. Avui no els ho permetré encara que apenes pugui esprintar. Entrem a Puigcerdà i enfilem la pujada cap al polisportiu, un km i mig de rampota on apreto fort i passo a molts. Deixem clavat al grup. Val la pena esforçar-se, hem estat rodant i rellevant tota la baixada i els que descansaven ara volen passar, o sigui que els ho posarem difícil. Al final, entro el 5è del meu grup (el 1r el Benavent) i només se m’han escapat dos frikis. Feina feta.

A les classificacions em veig el 66è, amb 4,22 hores, que és el meu rècord en aquesta cursa, no està pas malament per un doblet.

Organització típica de les 3 nacions, limitadeta però correcta. Marcatge de la carretera satisfactori. Motos i acompanyament prou ben portats. Passos fronterers molt ben dirigits. Avituallaments molt correctes. Dutxes perfectes i un menjar final algo pobre. De regal, Samarreta i trofeu de record. Beguda a dojo en ampolla i llauna. Aparcament fàcil. Un 7 sobre 10, a nivell del 2006 i millorant anteriors edicions.