dimarts, 9 de juny del 2009

10a. BONAIGUA 2009. DEU ANYS!




El 7 de gener del 2000 vaig entrar a l'hospital. L'Avi estava molt malament i em va tocar de fer-li companyia al migdia. El vaig veure fatal, sense esma ni ganes de res. Tot donant-li alguna mica de conversa (la poca que permetien uns pulmons que li havien fet figa definitivament, després de viure casi 20 anys de propina) li vaig explicar la meva nova ilusió. Feia 2 dies que havia rebut la meva primera llicència de ciclista federat. Li vaig explicar que volia fer curses, marxes, i tots els plans que tenia. Va fer cara d'estar-ne content.

A mitja tarda l'Avi ja havia marxat, encara que quan passo els més alts ports de muntanya sento que és per allà.

Aquell any vaig fer les Rutes del Montseny i com a plat fort la meva primera Quebranta (8 al final, fins al desencís d'enguany) i cara al juliol vaig anar a un Repte del Pirineu que es deia Bonaigua 2000. Des de llavors he pedalat per tot arreu, he fet curses a Bèlgica, Suïssa, Italia, França, per tot Espanya, totes les catalanes, he fet ciclocròs, he fet ciclomaratons i brevets... i he seguit tornant a la Bonaigua, a fer aquell recorregut que em sé de memòria, on apretar, on descansar, on menjar, on aparcar el cotxe i fins i tot on fer la pixaradeta d'abans de la sortida.

10 anys fent marxes i curses de llarga distància no són pocs, el curiós és que coincideixin amb els 10 anys d'una de les millors curses que s'han parit a aquest país, i que el sotassignant les hagi acabat fent totes. Em vaig enterar de la primera de rebot, es va fer al juliol, ajornada a causa del mal temps, i vaig seguir anant els anys següents. De cop em vaig adonar que m'agradava molt, i el meu enamorament amb aquell recorregut, amb aquell ambient, amb aquell dissabte, va fer que fós cita ineludible any rera any, amb més força que ho és la Remences, amb més força que ho va ser la Quebranta. Més propera que la Indurain, la Delgado o la Marmotte, La Bonaigua és, sens dubte, la meva marxa, la que sempe ha estat dins dels objectius del meu any ciclista.

LA BONAIGUA 2009 va començar amb algo de por, dormint 4 hores a causa d'un divendres massa liat. Pujar a la Pobla en un parell d'hores, aparcar i anar a buscar el corsal. Allà veig que el dia em portarà sorpreses. Al recollir el dorsal, en Tirapu em diu que sortiré aldavant i que sigui a l'hora de tallar la cinta. Junt amb 4 mega-habituals més i els homenatjats del Barça, en Juan Carlos Unzué i el germà de'n Carles Puyol, ens casquen unes fabuloses barretines conmemoratives, que és el detall més xulo que es podia fer, segons la meva humil opinió!
Prenem la sortida i just sortir de la Pobla, en Juanes, els Rubio, l'Òscar, en bapitaurus Molons, la lien. Escapada en massa!!! la gent del pilot no sap si reaccionar o què, es queden atontats, i jo prefereixo quedar-me amb el grup. Adomint el ritme junt a en Rafa Prado primer, tontejant amb uns i altres després, un llarg tròs fins arribar a Esterri, on la cosa es posa lletja.
Per cert, ens diuen 9 minuts a Esterri, algú en diu 6, lo bò del tema és que el Gloria o Muerte del AC77 ha funcionat, som uns putos protas!

Sortint d'Esterri faig una apretadeta i em segueixen els cracks, però cracks de veritat! en Rodri es fot a tirar com un animal i ho trenca tot. Una fila de corredors pujant per les boniques paelles del principi de port (en una carretera inèdita,pe a una vessant inèdita). Pleguem i tot a les curves de lo forts que pugem! Als dos Km el ritme és tan dur que em colapso i deixo marxar al grup. Ofegat, intento recuperar el cop de pedal tot pensant que per un dia més no estaré fí.
Ens agrupem, ja a la carretera principal, amb en Tardiu i en Juncosa, en Germán i en Mario (l'home de Flix), mentre anem escalant un port que resulta er espectacular. Plou i fa fresca, i temem una baxada dura. Tot i ser llarg, La Bonaigua es corona prou bé i efectivament la baixada se les porta. Amb el terra moll tot es fa complicat, tot i això a la recta de baixada (que no és recta però què hi farem) agafo els 75 per hora, ben acoplat. No vull arriscar més.
A baix a Vielha ens agrupem una vintena, i la sortida de la ciutat es fa altre cop a tot drap. Per sort torna la pujada, ara amb sol. Mentre ens assequem anem agafant ritme i ens quedem uns 6 al davant. Acabem el port i entem al túnel. 5% mantigut que comencem a 19 per hora i acabem, demanant clemència, a 16. Al sortir hi ha nova sorpreseta: fred i aigua.
Arribem al plà del Pont de Suert fets miquetes. Allà agafem en Molons i en Rubio, només quedarà en Juanes i en Pere de Vilanova al davant nostre, des de l'escapada. Ens agafa un grupet pel darrere mentre anem pillant cadàvers dels grups davanters. Perbes serà dur.
Collons si ho és! Perbes es comença a un fort ritme (mai entendré el perquè la penya es fot a fer un ultim relleu de plà a mort i llavors es queda clavada als 500m d'iniciar la pujada) que trenca el grup abans de la primera rampa. Estic més tocat del que em pensava, tot i que em noto el fondo i la força. Pugem amb en tardiu i un parell de nanos, passat Viu arrepleguem al mestre Fede Olmedillas i dos o tres més. Baixem el port amb asfalt sec i preparem l'arribada.
En Juncosa ha petat la cadena abans de coronar, una llàstima. Nosaltres organitzem relleus ràpids, som 6, ara 8, ara un més, i entrem a la Pobla amb la dignitat que s'han d'acabar les grans curses com aquesta.

Sobre la organització què dir? res en particular que no sigui per dessota del 10. Avisades totes les curves xungues, recorregut marcat perfectament, serveis previs i post cursa a un alt nivell, un entorn genial, no tan sols de paisatgei recorregut, sino d'acolliment i calor, que situa aquesta marxa un punt per sobre del grup de les bones. Aquest any està sent molt profitós a l'hora d'assaborir bones organitzacions, i la Bonaigua n'és un dels puntals.

Crec que no em deixo res per comentar, feia dies que no actualitzava això, a veure si li foto més sovint.

MARXES PRÈVIES A LA BONAIGUA. RECUPERACIÓ ACTIVA

Després de l'esgotament post Racons de la Conca i Maraton dels Monegros, que per lo vist en van deixar acabat, i de constatar el meu fatal estat físic a una Terra de Remences que hauria pogut estar molt pitjor, vaig tocar fons. No podia concebre el fet d'estar en plena temporada i no poder ni baixar la cama al pedalar, sense força ni ganes. El mal de cames era constant, i no recuperava ni al dijous, de manera que arrivaba la cursa del diumenge següent i encara estava fatigat.

Una cura de son, descans, i bicicleta suau, més complements vitamínics varis, em van anar donant el toc de ronyó necessari per arribar al segon objectiu de l'any en un bon estat, tal i com he comprovat amb aquesta Bonaigua.


TERRA DE L'AIGUA

Tot i córrer a casa, anava entre cotons. La marxa del meu Montseny aquest any no era encarada amb massa ganes, tot i això (i un pet impressionant a mig Turó de l'Home) vaig disfrutar com el que més la baixada per Borderiol, Gomara i Viladrau fins a baix al Molí de Bojons, encarar suaument el Collsaplana, baixar a Arbúcies i pujar, primer a Breda, després a Riells, amb fondo, sense força, però amb fondo, que no és poco! Al final de tot, 10 minuts més que en anteriors edicions, i sensació d'anar recuperant poc a poc. Quedaven 15 dies per la Bonaigua i tenia temps per descansar.

La marxa ben organitzada com habitualment, Ordre en inscripcions, recorregut i motos molt satisfactòris i el millor, com sempre, el final de festa. Una arribada en alt molt digna, unes dutxes mésque correctes, i un dinar, allà al pabelló, que fan de la Terra de l'Aigua una de les marxes on més satisfet tornes a casa. L'acolliment de la gent de Riells i Viabrea és genial. Algo a retocar? poca cosa, aquesta marxa va dins del grup de les bones.

PORTS D'ANDORRA

A andorra la cosa ja va anar millor, fort i amb més ganes, vaig anar completantel recorregut amb la sensació d'haver pogut apretar un pèl més i tot. Tot i això, les dues escalades finals, a la Comella i a Engolasters, em van acabar del tot. El millor, les sensacions, i sobretot el fet que en dos dies tornava a tenir les cames a punt.

Preciós el bucle de la zona de la Seu, amb un port no massa dur i de bellesa extrema. Els de davant van apretar una mica però just coronar es van parar i va empalmar déu i sa mare. molt gallo suelto. A la baixada alguns valents es van escapar, era fàcil, i en Jordi Rubio i jo vam decidir adelantar-nos al grup per començar la Rabassa lluny del merder. Va ser una bona idea.

Port amunt, van anar passant els gallos. Coronar i baixar dins d'un grup prou bonic, uns 10 érem, i tornar a iniciar la pujada, com hem dit, Comella i Engolasters demanant la campana. Als gallos, això de parar els va sortir car. un dels escapats va acabar davant, fent una marxa molt valenta i sense el sidral del pilot.
La organització va estar atenta, encara que no estava assenyalat el com arribar al lloc de sortida, ni previst l'aparcament. Com que el final era en alt, van muntar un servei d'autobús que va anar de perles (a les 15h va ploure a bots i barrals). A dalt a Engolasters, en canvi, sí que els serveis van ser la mar de bons. Un dinar genial per part de la gent del restaurant que hi ha allà, i utilitzant les dutxes de l'hotel, tot comoditat! En resum, gran recorregut, gran final de jornada, i algun fleco organitzatiu a retocar.



2 comentaris:

hectorlynch ha dit...

Felicitats Gubi!
M'apunto aquesta cursa per quan comenci a fer marxes de carretera. Abans de res m'haig de comprar una bici decent amb la qual pugui pujar pendents de més del 10%, la que tinc és del 69 i té unes paelles!! Ara quan acabi exàmens, si tot va bé, me la demanaré. L'any que ve m'agradaria fer algunes brevets que tan parlar-ne em doneu enveja...
A seguir a aquest bon ritme!

Roque ha dit...

fELICIDADES por tus 10 Bonaiguas,comparto tú opinión sobre la Marcha,es una de mis favoritas sino la primera por todo lo que comentas,este año no he podido hacerla por los dolores de rodilla que no me están dejando disfrutar de mi pasión sobre ruedas este año.Con tú blog estoy al dia de las Marchas y espero el año que viene volver con fuerza.