QUEBRANTAHUESOS 2007

(Nota de l'A: Aquesta crònica la vaig fer la setmana en sobre de la Quebranta de l'any passat. És un dels grans clàssics que he fet, un dels millors dies de la meva vida ciclista, i el vull compartir amb els habituals de la Culitoweb.
A part, així es podrà comprendre tant la meva emprenyamenta com la meva postura sobre la Quebranta actual. Sé del que parlo, perquè hi he estat 8 anys seguits anant, gaudint, i explicant-ho).

La Quebrantahuesos és una cursa de bicis, sí, cursa, no marxa ni trobada ni evento ni festa, que arreplega a un grapat de milers de tios amb les cames depilades i el cul de cuiro (i no poques senyores y senyoretes) el penúltim dissabte de juny a Sabiñánigo, Osca. És la gran trobada del ciclisme espanyol, hi ha millors llocs per triar però aquesta té la sort de ser la Quebranta, o QH, o La Marcha. No explicarem el vessant èpic d’aquest dissabte, ni tan sols ho esmentarem, ja hi ha literatura, cara i barata, del tema.

La meva relació amb ella és duradora i fidel (com amb totes “elles”, com tots els homes que estimen el que els envolta), i encara que hagi acabat fins al crostó més d’una vegada, cada any dels darers 8 hi he acabat anant. Va ser l’Héctor Rus qui em va motivar, el 2000, i enmirallant-me en el que explicava en Toni Costa (que les ha fet totes) i en el que fanfarronejaven molts dels que hi van, vaig entrenar dur perquè fos l’objectiu de l’any. Sempre ha estat un dels objectius de l’any, home! A vegades no el primer, no en va hem fet altres salvatjades, però sempre ha estat un repte.

Total, que aventures a milers, converses, sensacions, èxits i fracassos, pàjares descomunals, com el 2002, l’any dels 230 Km, amb 42º, acabant com un Ecce Homo però al cap i a la fí acabant. Les 8 hores del primer any (o més) es van convertir en 7.15, després 8.45 sobre 230Km, altre cop 7.10, i vaig començar la progressió cap endavant amb 6.58, 6.45, 6.33, arribant a aquest 2007 en un estat de forma i de motivació com mai havia experimentat.

Aquest 2007 tenia una motivació doble, o triple, o compact (oich!). Per una banda un estat de forma excepcional, com mai abans a la meva vida d’esportista. Per altra banda un estat mental bastant arregladet, les procupacions en forma de faldilla han desaparegut com per art de màgia aquests últims temps, i tot m’ha ajudat a centrar-me en les dues... rodes, i tot i que la Quebranta és com si diguéssim “l’aniversari” del que va ser l’últim (i joiós, sic!) cap de setmana junts, els fantasmes del passat no han estat tan presents com en anteriors èpoques de l’any. Punt al meu favor.

Però parlem de lo físic, en l’aspecte esportiu, malpensats!. Una temporada hivernal de gran exigència, gràcies al ciclocross i 4 mesos d’octubre a gener sense parar, una setmana de descans a principi de febrer i la Carretera, combinant curses de màsters amb mountain gay. Un programa d’entrenament llarg, destinat al principi a aconseguir xispa i força i després a aconseguir constància i fons. Tot m’ho he programat jo, amb llibres de tècnica i literatura variada, amb la meva experiència d’altres anys, i amb l’ajut dels companys de grup, dels seus comentaris i estils. Del Néstor n’he tret les ganes de sortir estant sense ganes, la seva ilusió pel cross el feia agafar la bici sense estar en forma, les seves ganes me’n feien venir a mí. Del Toni Pacios n’he tret trucs, molts trucs de tot tipus, ganes de compartir coneixements i humiltat de supeditar la seva preparació a la de la seva dona, la Sandra, de qui n’he tret l’art de triar el dia adequat per fer cada cosa. Exprimir-se molt o no exprimir-se gens, i motivar-se a pesar de les adversitats. La Sandra ha tingut un any dur en lo psicològic i n’ha sortit endavant, els bons de veritat aprenen a superar coses que no haurien de ser. Del Jordi Benavent n’he tret les ganes de donar el màxim en tot moment, de l’Eduard Ararà les ganes de no deixar-ho encara que les circumstàncies no et deixin anar en bici. Del David Sanchez n’he tret el pedalar per pedalar, el fumar la pipa de la pau a 35 per hora de mitja i el sortir en bici perquè s’ha de fer i punto, i sobretot el valorar l’esforç dels altres jutjant-los pel que són, i no pel que haurien de ser, el trobar els punts fort de cadascú, i encara que algú arribi amb 5 minuts de retard a dalt el port aplaudir-lo i felicitar-lo, com a la Mercè, que sempre es queixa que que no pot, que va més lenta i no cal que l’esperem, quan lo bò que té és precisament que gràcies a aquest ritme seu he après a controlar força, impuls, pulsacions, i a conèixer les reaccions del meu cos.

Totes elles grans companyies que m’han permès omplir el calendari de kilòmetres i motivacions per entrenar, arribant a final de juny amb uns 6000, començats a comptar al febrer, que han estat possiblement el millor caldo de cultiu per a preparar la QH. Els objectius de l’any han anat passant, la Remences em va permetre conèixer la meva força, la Bonaigua descobrir el que era capaç, i de fet arribava a la QH amb els deures fets i sabent que tot aniria com ha anat, lo curiós ha estat veure com tot s’acomplia segons el patró marcat, sense variacions.

La meva aproximació a la QH comença 15 dies abans. Programats un a un, les Rutes del Montseny són el punt de partida. Amb la sort d’anar amb en Pacios, qui considero un gran escalador i ciclista amb enorme “elasticitat física”, o sigi, capaç de donar molt més del que sembla en moments puntuals, vaig exprimir-me tant com vaig poder a Santa Fe i Collformic, i sobretot, estudiar-me, saber escollir el moment de donar cada cop de pedal i d’apretar, descansar, beure i menjar, arriscar o esperar. Acabo la marxa bastant fos, 15 dies de marge per la QH, però no descanso. Un dia de descàrrega i una setmana d’infern. 80, 70 i 90 Km en tres dies, divendres de mitjana intensitat, dissabte descans i diumenge igual que divendres. Decideixo no competir el cap de setmana, no convé. La setmana de la QH a ritme decreixent, sense apretar, dilluns 70, dimarts una “V” començant fort amb en Toni, Sandra i David però acabant a ritme amb la Mercè, dimecres 70 més mantinguts amb els cadets de l’equip (com costa mantenir el ritme amb els cadets!) i dijous i divendres, ja sol, fent descàrrega, 50 minuts i 25 Km passejant. Ah! Massatge dimarts, amb amputació d’extremitats inferiors a l’altura de la ingle, com ha de ser!.

Divendres matí preparar els bàrtuls i amb la feina feta tirar cap a Sabiñánigo. Res podia fallar, tot lligat, només es podia disfrutar, i així seria. M’instalo al càmping de davant de meta després de tenir un susto amb l’altre camping, on sempre vaig, i que no tenien lloc. Em foten a un racó, encara que no em preocupa. La nit abans mai es descansa, i jo porto ja dues nits dormint bé, a casa. Me’n vaig a treure la inscripció, tot correcte, i mentre passejo fent temps vaig animant-me i agafant consciència de que tot ha d’anar segons el guió. El temps serà benèvol, farà sol i no gaire calor, tinc un dorsal taronja (459) que significa que vaig al tercer calaix de sortida, no hauré de córrer per agafar lloc. Veuré el capdavant? Crec que sí.

Dormo incomprensiblement bé per ser a terra, passo una mica de fred, però em llevo bé. Arròs “trois délices mais froid” per esmorzar. Em vesteixo, desmonto la parada, carrego el cotxe, omplo bidons... no puc anar de ventre, primera preocupació del dia, jo mai fallo en aquest sentit (torrrrrpedo) i me’n vaig. Amb mitja hora de temps, a la sortida... Està plè, abarrotao! Gent nerviosa, gent amb presses, sembla la fí de món. Tots volen anar davant, tots es pensen que això és una cursa de barri, desconeixent que la muntanya els posarà al seu lloc. Faig la meva intentant quedar al marge. Sortim!

Un petardot de 200 euros com a mínim ens diu que s’ha de posar el plat gran i sortir a 60 pel plà. Anem a tot el que dóna la bici, adelantant con animals, sent adelantats, amb les pupil·les dilatades i les cames girant com les bieles del Transiberià. Passem pel poble a sac i sortim en direcció Jaca Paca. El grup és interminable. Tots som dorsals taronjes i me n’adono perquè: hi ha un tall impressionant, els de davant del nostre grup no tiren i els primers se’n van. Ens apilem massa, ocupant tota la carretera i el ritme decreix. No m’agrada. Em trobo el Juan de Bellvitge, i un del Papiol, em comenten lo mateix. Sento que hi haurà caiguda, igual els soldats veterans coneixen l’olor de la pólvora. A la baixada del pont de Jaca, a 70 per hora, uns 30 metres davant nostre un pobre desgraciat toca amb el lateral d’un cotxe. S’aixeca un metre de terra i cau enmig d’una gran trencadissa. Rodola cap a la dreta emportant-se a tothom qui troba, els que cauen se n’emporten més. No freno, intento fer punteria i esperar no passar per damunt de ningú, però no puc pensar ara. Sense saber gaire què faig tinc la gran sort que l’estimbada se’m despeja cap al centre de la carretera, tombo a l’esquerra i surto ilès mentre sento com cau més gent darrera meu. Algú s’ha fet molt de mal, es veia venir, però ara ja no es pot fer res. Empalmem amb el cap del nostre pilot en doscents metres i comencem a pujar el Somport. Tothom està consternat pel que s’ha vist, ningú es mereix això.

El cap de cursa ha abaixat el ritme i els agafem. Tot són dorsals liles, ara sí que adelantarem gent! M’integro i vaig passant per l’esquerra, la meva banda de carretera favorita, sense deixar el plat gran i amb una facilitat de cames increïble. Veig els cotxes de davant, les sirenes, les motos, i me’n donc compte que mai abans havia estat tant endavant en una QH. Estem fent carrera! Passem Canfranc, sempre amb el plat, el treiem un moment abans de l’estació però el tornem a posar. Passada l’estació comença lo dur, però a mi plim! Anem a tant com dóna el cos, a unes 170 pulsacions, no massa, esperant lo dur. Que arriba. Ja enfilant cap a Candanchú, a la pujada abans del cuartel, la cosa es posa lletja. El ritme baixa als 20 per hora i poso finalment el 19 i el 21. Estic perfectament bé de respiració, adelanto molta gent, comença a haver-hi públic. Entrem sense problemes a Candachú, passem l’avituallament i enfilem els últims 2Km. Primera crisi, haig de baixar el ritme encara que mantinc la posició. En aquesta zona final sembla que passa factura tot el port, encara que arribo a dalt sense massa problemes. Agafo un diari dels que dóna la gent i començo a baixar Somport.

La baixada del Somport és pa sucat amb oli si domines la tècnica de deixar-te caure pel propi pes, tombant el cos, empalmant curves no massa tancades sense tocar el frè. No hi ha curves massa dures, però s’ha de controlar a la gent, que hi ha molt boig. Arribant a baix aconsegueixo un grup i m’hi quedo. Ara no és moment d’arriscar, més quant entrem a la vall, on farem una altra vegada un enorme peloton. És el moment de menjar i beure. M’acabo el primer bidó i em menjo dues barretes, això ja és de cara al Portalet, mentre ens acostem a Escot.

Entrem al poblet en tromba i comencem el Marie Blanque. Powergel dels del Nutrisport (que bona que és aquesta marca) i enfilem la pujada a un ritme inusual. Em sento bé, molt bé, però no apreto. Xerro i ric amb altres companys, trobo antics amics i no perdo el control de la situació. Ara ja no hi ha nervis. Ara toca pensar en un mateix. Comença lo dur i tinc la sensació que no ho és tant com altres anys. Miro el comptador i marca 13 per hora, cony! Deu estar espatllat, això és molt ràpid. El primer dels 4 Km el faig amb una cama, el segon ja em costa més i als dos darrers ja no adelanto ningú. De totes formes, i amb la crisi que estic passant, òbvia per altra banda, pujo de meravella, miro el rellotge i em marca 10 per hora. Recordava haver llegit 8 i 9 en anys anteriors. Aquest any he picat amunt de plusacions, encara que no he passat massa de 190, un 5% per sobre del màxim, ja no tornaré a picar tant amunt en tot el dia, ni a Hoz. Coronem i ràpidament agafo aire i grup. Ràpidament cap al plà on hi ha l’avituallament, on no pararé.

Baixem Marie Blanque, aquesta vegada sí que arrisquem, i les curves de ferradura s’apuren al límit, i entrem al plà. Una fortíssima estirada per agafar un grup del davant, i lluny de parar el ritme, mantenir-lo fins a Laruns. Cruïlla de l’Aubisque i primera curva del Portalet amb tota la traca. No m’agrada.

Els primers Km dels 29 del Portalet es fan ràpid, però al davant del nostre grup s’han posat els que no vols que es posin. En Moracho tiba com un animal (bon senyal si a aquestes altures vaig al grup de’n moracho) i ens porten a 30 per hora. Passen els Km i la carretera s’enfila. A uns 17 per dalt decideixo despenjar-me i buscar el meu ritme. Bona decisió ja que a les dues curves se m’apareix un avituallament. Omplo ràpid els dos bidons, crec que ja no pararé més, ni a pixar, i això que m’estic telefonant a sobre des de la sortida.

Agafo l’estela d’un grup on van tres de castelldefels i molts dels que he estat veient tot el dia. Encara que no m’apunto al seu ritme i els deixo uns 50m endavant. No vaig fet caldo però estic passant una crisi, una pàjara, un globo, o com se’n digui. Aplico el plà de xoc habitual: Bec aigua a petits glops cada 20 o 30 pedalades i mantinc les pulsacions i el ritme d’esforç, sense afluixar massa. No exprimeixo però no paro. En el pitjor moment se m’acut pensar en una noia que conec, d’ulls petits i brillants, no sé si ajuda però començo a estar fart de tanta bici i el cap se me’n va! S’acosta la presa d’Artouste i amb ella el tros més dur. La carretera zigzagueja durant 2 Km però la presència de públic ho fa passar millor. Arribem al plà de la presa, posem el plat i ens llencem a 35 per hora a buscar els ultims 9Km.

Ara és el moment d’un altre Powergel, ja no me’n queden més, només una barreta per dalt del port. Mama, m’ho he menjat tot! Passo l’avituallament de llarg i continuo endavant, ja recuperat de la crisi, no faré cap esforç extra fins dalt. Canviem de banda de muntanya, ara cap a l’esquerra, i comencem el llarg tros de les teuladetes. 6%, 7% mantingut, els Km 7, el 6 i el 5 passen lentament a 17 per hora. Podria esforçar-me més però no vull, no m’adelanten i en canvi de tant en tant passo algú. Una última cargolada de carretera ens porta al descanset del 3Km, la bici es llença a 20 i pocs i la gent et passa gots d’aigua i talls de poma.

“La Villa Strangiato”, un tema instrumental dels canadencs Rush, és la meva banda sonora d’aquesta QH. Tinc el riff de la guitarra i l’acompanyament del baix al cap i no me’ls trec de sobre, em martelleja el cervell a cada pedalada, que curiosament segueixen el ritme de la cançó. Sort que és un bon tema, si no...

Els últims 2Km són els que queden en la memòria. Plè de gent a banda i banda, aquest any fa fresca i no hi ha noies en bikini (llàstima), així no em distrec més del compte. La sang ha de córrer per les cames, no entre elles!. No baixo el ritme que he agafat, he superat la fatiga i vaig llençat cap amunt. La gent crida, els nens aixequen la mà per a que els la toquis al passar, més aigua, i cocacola, en gots i alguna ampolleta que se’n va cap a la butxaca, tinc de tot com per no parar fins a meta. Passo els de les fotos, espero que hagi sortit bé, i me’n queda un per dalt. Adelanto a molta gent, millor dit, arrenco enganxines, com a mí m’agrada, i em sento el rei de tot allò. Vaig fort i de cop sento: “venga que empalmas”. Vol dir que davant hi ha un grup, els de Castelldefels potser, en tot cas una garantia d’una baixada, una Hoz i una arribada en conjunt. Haig de fer el possible per arribar-hi, ja sóc gat vell i aquesta és una oportunitat que no pot escapar.

Baixo dos pinyons i em llenço al darrer mig Km. Estic pujant molt fort, la gent ho veu, em deuen veure passar agafat al manillar, mirant endavant, els faig cridar, m’empenyen, m’animen, s’aparten, em sento protagonista. Agafo un diari al vol, un cotxe del davant s’aparta i em deixa pas. Just al coronar atrapo al grup. Som uns 15, un regal que m’he currat i que no hagués atrapat d’una altra forma. Sé el que em faig i m’està sortint bé, què menys! Corono amb unes 5.05h, això serà un temparro a meta, no badarem però la feina ja està feta. Tràmit fins baix?

A mitja baixada unes rampes impressionants a la cama dreta, estic a punt de perdre el grup però no baixen ràpid. Em prenc un Hexaquine (Andorra, per les rampes) i bec i menjo. Entro al grup, passem Panticosa i girem cap a Hoz. El mal moment de les rampes ha passat, fem els plans cap a Escarrilla a bon ritme, passem l’empedrat del poble i sortim cap a buscar la fatídica curva d’esquerres.

Girem i allà està. Un Km i mig. Algú es clava, algú tira endavant, mentre que estic a mig grup i jugo amb els canvis. Molt suelto al principi, acabo triant el 21 i em poso dret. Adelanto i em poso a davant, pujo a 23 per no accelerar el grup i els dono ritme. Anem molt bé de temps i de ritme però a la curva de dretes ens passen tres tios. Un d’ells és en Beloki. Ha anat pujant i baixant durant tota la marxa i ara estem amb ell un altre cop. Devem anar molt bé, encara que aquí a la pujada el paio ens estira i ens trenca el ritme i el grup. Alguns volen anar davant, jo em mantinc a 10m d’ells, assegurant la distància i no comprometent una altra hipotètica rampa. Coronem mig compactes i comencem a baixar. Rampa anunciada a la cama esquerra, estiro i faig vibrar les cames esperant que em passi. Un altre Hexaquine i no apretar massa.

Entrem de nou a la carretera general, una apretadeta per formar grup i anem tirant endavant. Ara em quedo a mig grup. Davant no tiren massa, hi ha vent de cara, però si s’entenen anirem fent. Aquesta vegada no passaré al relleu. No ho solc fer, però opto per quedar-me en segon terme. En Beloki es queda a la cua, no deu voler rellevar, amb lo que ens serien d’ajuda unes potes com les seves per al plà! Devem ser uns 30. Recollim gent per davant mentre rodem.

Estem arribant a Sabiñánigo. Passem Biescas, en queden uns 10. Pujadeta amb el vent en contra i la recta de Senegüé. En queden 5, ara 3, quan passem el camping em sento descansat, hidratat i fort. Compartim aigua entre tots, hi ha un companyerisme molt extrany per una QH, sembla una marxa normal. De fet, tots som iguals. Si estem aquí és perque estem igual de forma. Només hi ha dorsals grocs (100primers), liles (400 primers) i taronjes, però tots per sota del 900. Si ens ordenen per dorsal deu ser per algo, i la prova és això.

Ens pulim la pujadeta del pont i encarem la contrameta. És molt d’hora, massa d’hora. Tot el dia han passat les coses d’hora, em sento guanyador. Curva d’entrada i sprint. Apreto però sense voler adelantar. Dec entrar el 20 del grup, miro el rellotge de meta i llegeixo 6:19:40. Estic perplex. Acabo de baixar el temps de l’any passat en un quart d’hora. He deixat enrera molts que són millors que jo. Ens felicitem amb els companys de marxa. No sembla que sigui costum, ja que sóc l’únic que ho fa, però tots em corresponen. Somriures, cares de satisfacció, un simple “gracias por todo” o un “enhorabuena” ens diu que hem fet algo gran.

Al final, em dónen 6:18.03, pel pas del xip, suposo. Una passada, molt per damunt de les millors expectatives. Sóc feliç, gràcies al meu esport ho sóc, i a més en puc presumir. En penso presumir i treure’m moltes espines. En un món plè de fanfarrons on tots pujen els ports amb el plat, baixen a 90, treuen de roda a qualsevol i no es cansen mai, jo he estat millor que ells, almenys per un dia, i en penso treure partit. Mai perdré la modèstia, però ja mai em podràn tractar de globero. Per un esportista normalet com jo això ha estat el 100%. Que no busquin demèrits, que no busquin pegues, i que es morin d’enveja. Ja tinc 3 grans dies en la meva vida com a ciclista, la Marmotte 2001, el Tour de Flandes 2004, i la Quebrantahuesos 2007... això va cada 3 anys per lo vist: El 2010 hi ha París Brest París?


He trobat i adaptat això, potser és idoni pel moment:
“One for the road, Slave to the highway,
My future is calling a cry in the wind leading me out of my past
Got no destination but know that i’m getting there fast.
Chasing the sun as it sets in the sky swear that i’ll catch it someday
Lights of the city behind my wheel now rest far away.
Making my way through the names on the map, no point in feeling alone
As long as i ride the open road i’ll always have a home.
King of the road, Slave to the mountain.”