RACONS CONCA: DOBLE77E!

.



De fet, prendre la sortida d'una marxa de 500 tios i veure que només en som una vintena és quelcom inaudit. Un congoje general que mai em pensava que es podés trobar en un col·lectiu com els ciclistes, que ens cansem de dir que patim molt, que vivim a la intempèrie i que estem fets d'una altra pasta. Potser un centenar, però la cagalera general m'ha fet pensar si enlloc de valents, els 25 que hem pres la sortida no érem uns "homeless" del ciclisme, uns autèntics freaks que no teníem enlloc més on anar un diumenge plujós de primavera... i segons es miri és així.

De totes totes la postura inicial sempre és la bona, i a les 5 del matí he pensat "calla, lleva't i tira, que si plou, doncs tocarà mullar-se". Seguint la màxima que quatre gotes no paren a la ilusió que em mou a anar a una marxa (per "de poble" que sigui). Seguint el principi que la bicicleta és lo que em manté dret, i lo que mai m'ha fallat. Avui m'ho he tornat a demostrar, en una jornada èpica per a mí (no haig de demostrar res a ningú) que a sobre m'ha donat la satisfacció esportiva més resultadista de la meva carrera ciclista: Fer segon a una cursa i preparar el terreny per al primer.

Parlem de la organització, així mato el tema ara que no esteu cansats: Sorprès ja fa uns anys per com un poblet de 300 habitants era capaç de volcar-se en una cursa com aquesta, i fer-la ben feta. El canvi de recorregut fet l'any passat era lo millor que podia passar, i aquest any s'ha repetit. Dur i variat, amb paisatges genials i racons de duresa extrema, fins i tot salvatge, com el tròs de les pinyes, que en diuen, que converteix la Raconsconca en una clàssica de primavera de primer ordre.

Mossos d'esquadra molt atents i organitzats (cap bronca de les de "ir por la deretxa", jeje). Les cruïlles senyalitzades amb fletxes verticals, pintades al terra i en molts casos (les importants i rotondes) voluntaris amb banderes, vermella i verda, indicant la direcció. Els dorsals preparats a la sortida i lloc suficient per aparcar el cotxe. Dutxes calentones i donuts i menjar a manta. Recorregut, inscripcions, serveis i dinar posterior, amén d'atenció al participant, correctes i a bon nivell. No cal dir res més.

La postura inicial és la bona, dèiem, i com que els organitzadors han decidit prendre la sortida, jo no podia no donar-los relleu, i he près també la sortida. La primera frase ha estat: "total, per fer uns Km i veure si es pot o no, no es perd res" però...


NINGÚ HA DIT QUE SERIA FÀCIL
Aquesta és la frase que s'ha anat repetint al meu cap al llarg de la jornada, i que m'ha fet superar l'aiguat de Montblanc, la duresa de cames de Prades, la neu de Vilanova, el diluvi de després, la boira de Senan o de Forès, i els ports de Forès i les Pinyes. Ningú va dir que pedalar-se 140 km en un grup de 7 o 8, amb els darrers 20 enfilats casi en solitari, no seria fàcil. Una mitja de 29 per hora (o sigui, mitja de sessió d'entreno intersetmanal) i un anar passant els Km sempre amb la mateixa tònica, fred de mans i peus, aigua hasta la regatera, i ritme constant, en grup, com si fós una brevet feta amb intensitat. No córrer però no parar, cosa que desgasta. No era fàcil.

De la sortida a Montblanc, o a l'Espluga, apenes recordo res, només pensar que perquè no havia agafat gorro (puta calva quin fred!), guants llargs, o no m¡havia tapat les fresques i noves DMT que calço, i que han quedat maques maques. Sortir de l'Espluga en grup d'uns 15 per pujar a Poblet i enfilar, a ritme constant però no pas als 26 per hora de l'any passat, el revirat port de Prades. Tot bé exceptuant la pixera, que m'ha estat maltractant tot el dia (dec ser com els crios, que quan senten aigua que raja es pixen).

Coronar Prades i girar cap a Vilanova, i Neu a les cunetes! amén d'una boira que s'esvaïa a ratos a causn d'una pluja que anava sent incipient. Baixada de congelació, sense apenes poder articular paraula, canviar de marxa o tocar els frens. Mal de peus i de cap. Un raid que es trenca a la bici del costat, algú que frena massa i tots frenem de cop, curves fetes a deu per hora per no caure, o visibilitat nula, ja portis ulleres o te les treguis.

Congelats però amb determinació, els 7 que hem coronat més un reenganxat enfilem la general. Rodant a 40 com a molt i menjant Km mica en mica. Em dónen un plàtan de tamany 20inch (saps que vull dir?) que apenes em puc fotre a la boca, tot i això tinc una gana de lleó, estic menjant molt, bevent correctament (aigua que no vé de la roda del de davant, obvi) i puc anar programant la ruta. Tot i que hi ha hagut ratos on ni pensar em sortia bé, estic recobrant el fil i agafo consciència de ruta i toc de cames. No crec que pateixi massa ja, encara que la sortida ha estat fatal!

Enfilem Senant i al passar pel poble, en Bernat ens demana de passar el primer. És el seu poble i em fa molta gràcia, jo a la Terra de l'aigua faig el mateix al passar per Viladrau. Enllacem una carretera amb la següent, fent repetxons i pujades, algun mur, i ens anem acostant a Forès. Al port el Jordi Rubio decideix tirar i ens trenquem en tres parelles. Tot i que intento seguir-los, és en Cèsar qui m'enganxa, i a poc d'agafar la baixada, arriben en Roque i un parell més. En no-res agafem en Rubio i en Bernat i agrupats baixem de nou a la plana per anar-nos acostant a les pinyes.

Aquí veig lo que faré amb en Rubio. Som 5, dues punxades inoportunes han escapçat de nou el grup. Estudiats els demés decideixo que passat el balneari em posaré a tensar, amb en Rubio a roda, i a l'entrada del Mur de les pinyes rebentaré el ritme. Així ho faig i quan em pensava que en Rubio i en Cesar tirarien, veig que som els dos AC77 els que ens mantenim davant. Em quedo a 20" de'n Jordi i no el puc abastir. Tot i això decideixo no morir a la bici i anar tirant. queden 10Km i podem quedar 1r i 2n, algo que no em cap al cap.

Tota la zona de pista forestal és brutalment pedalada a cop de ronyó, i la baixada cap a Rocafort la faig tirant tant com puc, obrint la bicicleta de cuneta a cuneta. Crec qie baixant li retallo a en Rubio, encara que lo que m'interessa són els dos que em persegueixen. A davant ja sé qui hi ha. Veig que no vé ningú per darrera, i tot i girant una curva em trobo en Jordi esperant-me. Entrarem junts, tot i que ell ha estat el guanyador... o millor dit, el primer en arribar d'un grup d'eixelebrats que han près la sortida quan tothom feia lo contrari.

Avui els Belgues érem nosaltres, avui els homes del Nord pedalaven per la Conca de Barberà. Avui no havia de ser fàcil, hem jugat les nostres cartes i n'hem tret un record inesborrable, perquè avui, tots els que hem acabat la marxa hem sentit lo que els diferents senten quan fan quelcom, i els demés els diuen bojos per haver-ho intentat. Sí, estem bojos, però com deia Jagger, el filòsof: "I know, it's only Rock'nRoll But I like it"


Rebe, Nadie dijo que seria fácil. La carrera de hoy va dedicada.




TRIDENT... SIN AZUCAR... O 0,0?
La seccio reusenca del AC77, o sigui, el nucli dur més conciutadans i amics, portaven dies anunciant un megapique amb la Racons Conca com a jutge impertèrrit. Un recorregut dur i una marxa lo suficientment propera, però també lo suficientment neutral, ho feien ideal. Ens presentàvem a la ofensiva, amb un trio de capitans molt en forma, tal i com s'ha vist en les curses de principi d'any. Seria divertit (de fet, a la sortida ho era, era divertidíssim veure les miradetes que uns i altres es feien, a mí, com que no em coneixen, no em deien ni mú).


El dia no podia ser més perfecte, endurit per la climatologia, però a Rocafort no s'ha vist cap tridente, potser el que he trobat era una forquilleta de camping, perquè recordeu: "Quatre gotes d'aigua és lo que separa els homes dels nens".

sort que això de les marxes és cosa de globeros, com a vegades ens hem de sentir.

evidentment, hi ha més literatura; promoció a culitoweb de dos valents: Jordi Rubio Compte, i Jordi Rubio Bonet, la marea rosa de la Raconsconca2009, i el Marcelo, un dels 8 de la colla de brainless del dia.